LA IMPONENT EDAT MITJANA (del segle XI al XV)
La primera església parroquial
Als voltants de l’any 1000 les vil·les romanes de Santa Coloma possiblement evolucionaren com a cases de pagès aprofitant les restes d’habitatges i les terres de conreu. Es tractava d’un poblament dispers i possiblement un petit nucli entorn del que serà la primera església del terme.
Al segle XI la població total del terme no devia passar de les 30 llars o focs, equivalents a unes 135 persones. La parròquia era on es desenvolupava la vida quotidiana de les comunitats pageses i era concebuda com una unitat territorial on l’església n’era el centre. El terme parroquial de Santa Coloma queda definit en l’acta de consagració i dotació de l’església, feta pel bisbe de Barcelona Bernat de Berga el 10 de novembre de 1187, el qual coincideix amb el terme i els límits actuals del municipi amb molt poques diferències. Els senyors de la Torre Balldovina i la Canonja de Barcelona eren els que concentraven la major part de la parròquia de Santa Coloma.
Al segle XIII destaca el fet que Santa Coloma passa a dependre del Consell de Cent i a formar part del territori de Barcelona, situació que va comportar alguns avantatges i alguns inconvenients, com, per exemple, el deure de contribuir a l’edificació de les muralles l’any 1358, amb l’aportació de 24 sous cada mas de Santa Coloma, cosa que va suposar l’adquisició més tard, l’any 1367, del dret de refugi en cas de perill.
Els segles de prosperitat econòmica
Gràcies a l’expansió dels cereals i dins del context d’aquesta època de prosperitat econòmica, es donà arreu un expandiment dels molins fariners hidràulics. Durant aquests segles el poder feudal s’accentuà, tot i que a Santa Coloma els vincles i les condicions servils envers els senyors foren bàsicament de feudalisme econòmic ja que qui concentrava la major part de la parròquia de Santa Coloma era la canònica barcelonina, que cedí el delme a la Pia Almoina.
A partir de la segona meitat del segle XIV s’inicià un període de replegament a causa de les crisis de subsistències i les successives epidèmies de pesta (entre 1347 i 1371) que provocaren una caiguda demogràfica. Santa Coloma passà d’uns 50 focs a uns 31, principalment per la marxa de pagesos cap a Barcelona, que necessitada de mà d’obra obrí les portes per recuperar la seva minvada població. Al segle XV la crisi era cada cop més colpidora i la recessió econòmica aguditzà les tensions socials i polítiques que provocaren els problemes de remença i la guerra civil (1462-1472), que acabà de delmar l’economia i la societat catalana. Ben segur que les comunitats pageses de Santa Coloma també es degueren veure afectades per la crisi general que durà més d’un segle.
Són d’aquesta època el Mas Fonollar o l’antic molí fariner d’en Ribé, lligat a la propietat de la Torre Balldovina, com també les desaparegudes masies de Can Jané, Can Pascali o la Torre Roja.
TORRE BALLDOVINA (EC01)
Localització: Plaça de Pau Casals al barri Riu Sud
Descripció: La Torre Balldovina és un dels edificis amb més valor històric i patrimonial de Santa Coloma. Va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1949 i té el seu origen en una torratxa del segle XI construïda pel seu antic propietari, en Balldoví, del qual rep el nom. A causa de les ampliacions i transformacions realitzades al llarg del temps, aquest mas fortificat conté expressions arquitectòniques de diverses èpoques.
La torratxa de defensa medieval és la construcció més antiga de la nostra ciutat i l'única construcció romànica que ha arribat íntegra fins als nostres dies en tot el Barcelonès Nord. El seu emplaçament, en un lloc pla prop de la via romana que venia del Vallès, la marina i algun antic camí prop del pas del riu, justifica la seva utilitat militar com a punt de vigilància i defensa del poble.
Es tracta d'una construcció robusta amb murs amples de maçoneria, de planta circular i perfil cònic, que constava de quatre nivells a l'interior, sent l'últim rematat en volta.
La construcció original no tenia una porta d'entrada ni finestres, les quals es van obrir amb el pas del temps. La porta de la planta baixa i l'entrada actual al primer pis són evidentment modernes. L'entrada original era probablement una porta amb llinda i arc de descàrrega adovellat al nivell del segon graó d'estrenyiment del mur. La porta del primer nivell, amb arc adovellat de mig punt, és probablement afegida o reformada. Aquest primer pis està cobert amb una cúpula que deu ser d'època barroca, ja que en aquell temps aquest espai va ser destinat a capella de la casa contigua.
La primera gran transformació de la Torre Balldovina es produeix entre els segles XIII i XIV. Amb la seguretat del país garantida, la vall del riu Besòs experimenta un important desenvolupament agrícola i un augment de la població. Aquest canvi provoca la conversió de la primera construcció de caràcter militar en una altra de caràcter residencial, amb noves construccions i dependències agropecuàries.
Al segle XVIII, la Torre Balldovina passa a ser propietat dels Ribé-Sagarra, els quals realitzen modificacions profundes a l'estructura. L'edifici consta de tres plantes construïdes al voltant de la torre. S'obren finestres i balcons revestits de pedra i forja. Es conserven les seves dependències agrícoles i masoveries, així com patis per al bestiar. No obstant això, l'edifici reforça el seu caràcter de residència noble.
Al segle XIX, la família Sagarra, que resideix a Barcelona, es trasllada a Santa Coloma i s'instal·la a la Torre Balldovina. Ferran de Sagarra duu a terme reformes a la casa i construeix un gran jardí amb estanys, gasetes i un rierol de plantes aquàtiques.
La següent gran transformació es porta a cap entre els anys 1914 i 1918 mitjançant l'ampliació de l'edifici amb una construcció d'estil neogòtic, fruit de la combinació del Modernisme i el Noucentisme.
En arribar als nostres dies, la Torre Balldovina és venuda a un promotor privat que aprofita els terrenys per a la construcció d'edificis d'habitatges, i només les reivindicacions ciutadanes aconsegueixen salvar aquest edifici històric de la demolició.
L'any 1972, l'edifici passa a ser propietat de l'Ajuntament, el qual, dos anys després, inicia les obres de restauració, que són aturades poc temps després. L'edifici experimenta un altre període d'abandonament i deteriorament fins a l'any 1982, quan es prenen les mesures definitives per a la seva restauració i rehabilitació, lligades a la idea de crear un museu per a la ciutat: l'actual Museu Torre Balldovina.
Actualment, es treballa perquè es converteixi en el futur Centre Integral de Patrimoni de Santa Coloma, juntament amb el Molí d'en Ribé.
TORRE PALLARESA (EC02)
Localització: Camí de Sant Jeroni de la Murtra, al Parc de la Serralada de Marina
Descripció: La Torre Pallaresa és un dels edificis més notables del Renaixement a Catalunya. Va ser declarada monument històrico-artístic d'interès nacional l'any 1931.
Té el seu origen al segle XI al mas nou de Carcerenya, en la vall homònima. A finals del segle XV, el mas va ser adquirit per la família Pallarès, que el va convertir en una gran casa senyorial. L'any 1520, el bisbe Joan de Cardona va comprar la casa. Va ampliar la planta gòtica existent afegint les dues torres laterals i la galeria amb arcs de mig punt del cos central, transformant el mas en la gran casa senyorial renaixentista que coneixem avui.
A més, a l'extrem oest, va construir una gran torre militar de defensa, i a l'extrem oposat, una torre civil més baixa amb la capella a la planta baixa. Els emperadors Carles i Isabel, protectors del bisbe, van atorgar a la casa el títol de castell de Carcerenya. El 1867, la torre va ser adquirida pel fabricant Albert Coll Valls i, actualment, es troba en bon estat de conservació i és propietat de la família Ribera Rovira.
Diversos elements decoratius totalment renaixentistes conviuen amb finestrals i arcs de tradició gòtica. A dues finestres de la torre es troben esculpits els retrats de Carles V i Isabel de Portugal, i a la planta noble destaquen sis medallons de marbre d'alta qualitat que envolten un relleu del segle XV de l'arcàngel sant Miquel.
MOLÍ D’EN RIBÉ (EC03)
Localització: Plaça de Pau Casals al barri Riu Sud
Descripció: El Molí d'en Ribé és un molí fariner de dimensions imponents i aspecte monumental que data del segle XIV, una època en què eren considerats com un dret senyorial més i un dels pocs oficis artesans complementaris del sistema agrícola català.
L'evolució del Molí és paral·lela al creixement de Santa Coloma, i per això cal destacar el seu important valor dins del patrimoni historicoartístic de la ciutat. Entre finals del segle XVI i començaments del segle XVII, l'edifici va ser ampliat amb dues altres moles per respondre a l'increment agrícola produït a Catalunya. Durant els segles XVII I XVIII, la família Ribé, coneguda pel nom del molí, va ser la propietària de l'edifici fins que, al segle XIX, passà a la família Sagarra a través d'una unió matrimonial. El molí fariner va estar en funcionament fins als primers anys del segle XX, quan la família Sagarra deixà de pagar les corresponents taxes.
Situat prop d'un curs d'aigua i aprofitant el desnivell natural del terreny, el molí va ser construït amb els tres nivells característics d'aquest tipus d'edifici: la bassa, la sala de moles i els carcabans amb la seva corresponent àrea de desguàs. A la part inferior es troben els carcabans, a la part superior la sala de moles i un mur adossat a la roca que s'eleva fins a un nivell més alt, darrere del qual es troba la bassa del molí.
Aquest desnivell permetia que l'aigua adquirís la potència necessària per moure les moles. El molí produïa la farina dels conreus dels voltants, la qual cosa s'anà incrementant amb el pas del temps.
La sala de moles té una planta rectangular i presenta dos nínxols formats per dos arcs cecs a la paret nord. El sostre es sustenta amb tres arcs dels quals encara es conserven els inicis a la paret nord i els tres pilars adossats a la paret sud. En origen, aquesta sala tenia una única nau i quatre moles, però al segle XVI es va haver d'ampliar a sis moles per fer front a l'augment de producció de cereals, de les quals es conserven els forats per on passaven els eixos i els dipòsits on cauria la farina mòlta.
El paviment actual no és l'original. El que existeix actualment està fet amb rajoles i amb rodes de molí trencades o desgastades. A la part nord-oriental de la sala s'ha trobat el possible paviment original, el qual estava fet amb argamassa.
L'any 1983, durant les tasques de moviments de terra realitzades a la plaça de Pau Casals, es van descobrir les estructures d'un antic molí baixmedieval, que es va identificar amb el Molí d'en Ribé conegut documentalment. Com a resultat d'aquesta troballa, es van dur a terme una sèrie d'excavacions sota la direcció de Jordi Bolòs i Àngel Martínez Hualde, a partir de les quals es van descobrir restes de la sala de moles i de tres carcabans.
L'any 1989 es van iniciar noves excavacions sota la direcció d'Empar Gili i Antoni Rigo, que van posar al descobert, a la part inferior, els carcabans i la sala de les turbines, i en un segon nivell, la sala de moles i el mur adossat que s'eleva fins a un nivell més alt.
L'any 2008 es va excavar la part que faltava del Molí d'en Ribé per deixar-lo totalment al descobert. L'any 2009 es va iniciar la construcció d'un nou edifici per a l'ampliació del Museu Torre Balldovina, el qual inclou les restes del molí com a element central i punt d'entrada a l'equipament.
A més d'obrir l'antic molí fariner als ciutadans de Santa Coloma, que poden visitar totes les estructures que formaven part del molí i l'espai d'interpretació creat al seu voltant, la museïtzació del molí permet protegir les seves restes, amplia l'espai públic amb una nova plaça que connecta amb els jardins que l'envolten, i incorpora els tancaments i cobertes de l'edifici, respectant plenament la Torre Balldovina, amb la qual comparteix l'espai sense disputar-ne el protagonisme.
MAS FONOLLAR (EC04)
Localització: Carrer de Sant Jeroni 1, al barri Riu Nord
Descripció: El Mas Fonollar, amb un origen medieval, és una de les construccions més antigues de Santa Coloma. Va ser propietat de Guillem Fonollar i els seus descendents des dels seus inicis al segle XIV fins al segle XIX, quan la propietat va passar a la família Sagarra. Després, va ser adquirit per la família Sol fins que a finals del segle XX l'Ajuntament el va comprar per destinar-lo a un equipament municipal.
El Mas Fonollar és un dels edificis representatius de l'arquitectura rural colomenca, que és interessant no només des del punt de vista històric, sinó també pel seu volum, la seva tipologia, els arcs originals interiors i l'espai obert que té.
Construït amb tàpia de parets arrebossades, el mas té un gran portal d'accés amb un arc de mig punt adovellat, amb cantonades de carreus de pedra vista i finestres amb llinda i brancals de pedra. A l'interior, es conserven els arcs originals de les dues plantes, a més d'un forn i un hipogeu o túnel, probablement utilitzat com a refugi durant temps de guerra.
L'any 1982, durant les obres de rehabilitació i transformació en el Centre de Recursos Juvenil actual de l'Ajuntament, es van descobrir nombroses restes de ceràmica d'ús domèstic, que actualment es conserven al Museu Torre Balldovina.
MASIA LA TORRIBERA (EC05)
Localització: Recinte Torribera situat al carrer de Prat de la Riba 171, al barri Singuerlín
Descripció: La Torribera és una masia aïllada de tres plantes amb una capella annexa en forma de creu grega, amb els seus orígens en una construcció medieval de caràcter defensiu. En el segle XVIII, va ser ampliada pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra per a fins agrícoles, adquirint l'aspecte i caràcter que presenta actualment.
Les façanes es caracteritzen principalment pel seu estil neoclàssic, amb una majoria de masses en relació amb els buits, com a resultat de l'ampliació del segle XVIII. Aquesta ampliació va unificar les diferents façanes de diverses èpoques amb una gran cornisa neoclàssica, tot i que es conserven quatre magnífiques finestres gòtiques a la façana sud-oest.
De l'interior destaquen les dues portes gòtiques conservades, així com les voltes originals del segle XVIII a la planta baixa. Un altre element destacable de l'edifici és l'ampla escala amb graons de pedra que condueix a la planta superior, on es troba la magnífica estructura de fusta entrecavalcada i la llanterna octogonal.
L'any 1922, la masia va ser adquirida per la Mancomunitat de Catalunya per establir-hi un sanatori mental. En l'actualitat, després de ser reformada, l'edifici és la seu de la Facultat de Nutrició i Dietètica de la Universitat de Barcelona.