Santa Coloma de Gramenet

Recuperació llibertats

Fins a 1960 l’Ajuntament estava ocupat per elements de Falange i alguns propietaris locals vinculats a la dreta d’abans de la Guerra. A partir de 1960 hi ha un canvi en la direcció de l’Ajuntament. Persones relacionades amb la indústria de la construcció són les que dominaran el Consistori. Coincideix amb el gran creixement urbanístic de la ciutat. Aquesta passa de tenir 7.756 habitatges a 29.321 en aquests anys (increment del 378 %) Sta. Coloma creix en habitatges però els serveis, que haurien de anar relacionats amb aquest augment de la superficie construida, manquen. No es construiran ni serveis (transports, educació, sanitat), ni clavegueram, ni enllumenat. En1970 el Consejo de Ministros va atorga a Santa Coloma la categoria de ciutat (que llavors comptava ja amb 106.000 habitants).

Amb el desarrollisme industrial es produeix la represa de la immigració als anys cinquanta, una onada migratòria a la que el règim franquista no donarà resposta provocant la falta d'una política d'habitatges socials que va donar pas al barraquisme i a l'auto-construcció, la manca d'equipaments i serveis bàsics per bona part de la població. Per l'efecte diferencial del preu del sol, Santa Coloma es consolidava com a ciutat treballadora. En el context del desenvolupament industrial dels seixanta, la immigració assolia les cotes més altes i la ciutat va patir una forta densificació. El paisatge urbà es va fer especialment dur: a la densitat de població s'afegia la manca d'infraestructures: asfaltat, enllumenat, aigua, clavegueram.

A partir de finals de la dècada dels 50 es produirà un rebrot decisiu de l'activitat social a partir de la creació de noves parròquies i dels anomenats Centres Socials, en els quals la població troba un espai, l'únic tolerat pel regim polític, de relació i de difusió d'idees. Un paper important en el germen de la lluita antifranquista el jugarà un canvi profund en l'Església de base, bàsicament protagonitzada a Santa Coloma, en 1965, per una nova generació de capellans de parròquies de barris (Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Joan Moran, Salvador Cabré i Josep Catà). Capellans amb una nova sensibilitat que adopten el principi de separar l’Església de l’Estat i una voluntat d'aproximació a la realitat social dels ciutadans.

En aquestes parròquies la població va trobar l'espai de reunió, una llibertat que el règim franquista no reconeixia en altres àmbits. D'aquest espais naixerà un procés de conscienciació i compromís per transformar els problemes socials greus que la població colomenca patia. Les JOC (Joventuts Obreres Catòliques) oferiran un canal d'expressió i mobilització per aconseguir millores a les infraestructures i serveis alhora que fruit d'haver-se convertit en una ciutat dormitori amb una forta presència d'obrers i obreres hi hauran reivindicacions relacionades amb millores de les condicions laborals.

Es creen els Centres Socials locals de caràcter social-revindicatiu, els primers de la ciutat després de la Guerra. El primer va ser el Centre Social del Raval, més tard el de Singerlín i Santa Rosa el tercer amb l’arribada del capellà José Sánchez home d’inquietuds socials, que ja havia creat una Associació de veïns a Sabadell i havia estat el primer capellà sindicat a Catalunya per jornada complerta de treball. Des d'aquests primers nuclis les incipients organitzacions de veïns -les Comissions de Barri- van anar creixent, i també l'activitat política, que va anar adquirint a poc a poc un marcat caràcter unitari, dins de posicions d'esquerra, i que ajudaria en gran manera a definir un projecte comú d'alternativa a la ciutat.

Al Febrer del 1971 es crea el Comité Unitari que pren com a base el problema de l’atenció sanitària. L’assistència sanitària a la ciutat es feia en un edifici de dos plantes situat a la cantonada del carrer del Dr. Ferran amb carrer St. Jeroni. Aquest local s’havia quedat desfasat per les noves necessitats de la població, tant en personal com en instal·lacions. La millora del centre ja havia estat motiu de preocupació i reivindicació i al 1970 es declara un incendi que el fa tancar definitivament. Aleshores els ciutadans de Santa Coloma es van veure obligats a marxar a l'ambulatòria de Sant Andreu per rebre assistència mèdica, la qual cosa va provocar la indignació de la gent i un fort moviment spcial. Ja abans, al 1968, havia hagut un boicot a l’empresa d’autobusos (únic mitjà de transport públic a Sta. Coloma) per l’increment de preus dels bitllets (la protesta no va aconseguir fer baixar els preus però sí l’augment de les línies d’autobusos d’una a tres).

A meitat dels anys setanta el municipi arribava a la seva saturació -143.292 habitants el 1977- quan es van produir les darreres grans operacions especulatives, especialment amb la construcció dels grans conjunts d'habitatges de les Oliveres, la Guinardera i Can Franquesa, impulsats pel Patronat Municipal de l'Habitatge. Aquests edificis construïts en blocs aïllats, amb dèficits d'equipaments, mala qualitat de materials i localitzats en terrenys de fort pendent, eren la culminació del desgavell urbanístic, juntament amb altres projectes que els veïns van aturar.

http://192.168.10.27/ En aquest context i malgrat la repressió, la resistència antifranquista es va organitzant. Elements clau seran l'aparició de la revista Grama, el 1969, ja amb una clara línia de denúncia. Tampoc van faltar les mobilitzacions, com la de 1974 quan van ser acomiadades 220 treballadores de la fàbrica Casadesport.

El 1976 milers de persones van reclamar la preservació de Can Zam i fer en aquests terrenys un gran parc. Aquest mateix any les entitats populars recuperen la Festa Major d'Estiu amb l'esperit participatiu i de compromís.

Paral·lelament, va créixer el moviment de protesta ciutadana, amb especial intensitat en el context de la transició política, moviment que culminaria el 1978 amb l'elaboració d'un Pla General alternatiu per a Santa Coloma, amb la participació del conjunt d'entitats ciutadanes i partits polítics, que recollia l'esperit unitari de l'oposició: el Pla Popular (Valls et al., 1978).

El 1979 se celebren les primeres eleccions municipals. Amb l'elecció d'un ajuntament democràtic i la victòria del PSUC a les primeres eleccions municipals que juntament amb els socialistes, sumaran 24 dels 27 regidor/es de l'Ajuntament, la qual cosa permet la posada en marxa d'una política progressista, de fre a l'especulació, de creació d'equipaments i de recuperació del patrimoni. L'Ajuntament encapçalat per Lluís Hernàndez (PSUC) rebrà del moviment veïnal el Pla Popular i es començarà a dur a la pràctica el seu conjunt de propostes.

La primera lluita antifranquista: la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA)

A finals de gener de 1939, quan ja havia estat ocupada Santa Coloma de Gramenet un grup de joves (de 15 a 23 anys) va decidir no acceptar la derrota sense un últim intent de lluita. Eren molt joves però alguns havien combatut amb l'exèrcit republicà, molts militaven a les Joventuts Llibertàries. El nucli de la Unió de Joventuts Antifeixistes va estar a Santa Coloma de Gramenet, però va estendre's a Sant Adrià de Besòs i planejaven arribar a altres poblacions inclosa la pròpia Barcelona.

Durant el temps que van durar les seves activitats elaboraren, imprimiren i distribuïr en fulls cridant a la revolta, assaltaren una guarnició de soldats feixistes italians a les Cases Barates d'on van endur-se documentació, planejaren sabotatges en infraestructures i assaltaren significats franquistes per obtenir recursos econòmics per ajudar a famílies antifranquistes en greus situació econòmica afectades per l'exili de part dels seus membres i la discriminació social que per motius polítics exercien les autoritats franquistes.

A la sentència del Consell de Guerra inclosa a l'expedient d'Ernesto Sánchez Montes dintre dels expedients de la Presó Model de Barcelona conservats a l'Arxiu Nacional de Catalunya es recull:

“...no habia sido todavia liberada Catalunya por las fuerzas de nuestro Caudillo, cuando afines de Enero de 1939, comenzaba a juntarse con antiguos elementos de la Juventudes Libertarias de Santa Coloma y Sant Adrià de Besòs, una Organización que tomaría la denominación de “Unión de Juventudes Antifascistas” y que a finales de Febrero quedaba compuesta y organizada y constituida con arreglo a un plan preconcebido y estudiado. La Instrucción de la organización, estaba compuesta por un Consejo superior con supresidente, Vicepresidente, Secretario, Subsecretario y Tesorero. De este Consejo y en tal Instrucción son ramas de él, las secciones de armamento, Espionaje, Propaganda, Comunicación, Química, afiliados, etc., constando como base inicial de tal “Unión o Frente Antifascista” de un reglamento elaborado por la asamblea y que de manera clara se fija,como los fines de tal organización los de luchar moral y materialmente contra el Nuevo Estado Español.”

El 30 de maig de 1939 però, varen començar les detencions i trobar a la seva possessiód'una màquina d'escriure, cinc fusells, tres rifles, una bomba de ma i munició. El 2 de gener de 1940 un consell de guerra va dictar sentència contra el vint i un militants del'organització i altres set persones; a excepció de tres menors de 16 anys posats a disposició del Tribunal de Menors, tota la resta van ser condemnats: van haver 5 penes de mort (es va executar la de Manuel Campeny Pueyo, afusellat el 29 de juliol de 1940 al Camp de la Bota, i la resta van ser commutades per la reclusió perpetua), vuit penes de cadena perpetua, dos penes de 20 anys, quatre de quinze i dos de sis. A banda delsmenors , 5 persones més detingudes van ser finalment absoltes.

L'UJA pot ser considerada un dels primers elements posat en marxa contra la dictadura franquista, en una Santa Coloma ocupada però encara sense la guerra finalitzada.

Llista de membres de l'UJA:

Fins a 1960 l’Ajuntament estava ocupat per elements de Falange i alguns propietaris locals vinculats a la dreta d’abans de la Guerra. A partir de 1960 hi ha un canvi en la direcció de l’Ajuntament. Persones relacionades amb la indústria de la construcció són les que dominaran el Consistori. Coincideix amb el gran creixement urbanístic de la ciutat. Aquesta passa de tenir 7.756 habitatges a 29.321 en aquests anys (increment del 378 %) Sta. Coloma creix en habitatges però els serveis, que haurien de anar relacionats amb aquest augment de la superficie construida, manquen. No es construiran ni serveis (transports, educació, sanitat), ni clavegueram, ni enllumenat. En1970 el Consejo de Ministros va atorga a Santa Coloma la categoria de ciutat (que llavors comptava ja amb 106.000 habitants).

Amb el desarrollisme industrial es produeix la represa de la immigració als anys cinquanta, una onada migratòria a la que el règim franquista no donarà resposta provocant la falta d'una política d'habitatges socials que va donar pas al barraquisme i a l'auto-construcció, la manca d'equipaments i serveis bàsics per bona part de la població. Per l'efecte diferencial del preu del sol, Santa Coloma es consolidava com a ciutat treballadora. En el context del desenvolupament industrial dels seixanta, la immigració assolia les cotes més altes i la ciutat va patir una forta densificació. El paisatge urbà es va fer especialment dur: a la densitat de població s'afegia la manca d'infraestructures: asfaltat, enllumenat, aigua, clavegueram.

A partir de finals de la dècada dels 50 es produirà un rebrot decisiu de l'activitat social a partir de la creació de noves parròquies i dels anomenats Centres Socials, en els quals la població troba un espai, l'únic tolerat pel regim polític, de relació i de difusió d'idees. Un paper important en el germen de la lluita antifranquista el jugarà un canvi profund en l'Església de base, bàsicament protagonitzada a Santa Coloma, en 1965, per una nova generació de capellans de parròquies de barris (Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Joan Moran, Salvador Cabré i Josep Catà). Capellans amb una nova sensibilitat que adopten el principi de separar l’Església de l’Estat i una voluntat d'aproximació a la realitat social dels ciutadans.

En aquestes parròquies la població va trobar l'espai de reunió, una llibertat que el règim franquista no reconeixia en altres àmbits. D'aquest espais naixerà un procés de conscienciació i compromís per transformar els problemes socials greus que la població colomenca patia. Les JOC (Joventuts Obreres Catòliques) oferiran un canal d'expressió i mobilització per aconseguir millores a les infraestructures i serveis alhora que fruit d'haver-se convertit en una ciutat dormitori amb una forta presència d'obrers i obreres hi hauran reivindicacions relacionades amb millores de les condicions laborals.

Es creen els Centres Socials locals de caràcter social-revindicatiu, els primers de la ciutat després de la Guerra. El primer va ser el Centre Social del Raval, més tard el de Singerlín i Santa Rosa el tercer amb l’arribada del capellà José Sánchez home d’inquietuds socials, que ja havia creat una Associació de veïns a Sabadell i havia estat el primer capellà sindicat a Catalunya per jornada complerta de treball. Des d'aquests primers nuclis les incipients organitzacions de veïns -les Comissions de Barri- van anar creixent, i també l'activitat política, que va anar adquirint a poc a poc un marcat caràcter unitari, dins de posicions d'esquerra, i que ajudaria en gran manera a definir un projecte comú d'alternativa a la ciutat.

Al Febrer del 1971 es crea el Comité Unitari que pren com a base el problema de l’atenció sanitària. L’assistència sanitària a la ciutat es feia en un edifici de dos plantes situat a la cantonada del carrer del Dr. Ferran amb carrer St. Jeroni. Aquest local s’havia quedat desfasat per les noves necessitats de la població, tant en personal com en instal·lacions. La millora del centre ja havia estat motiu de preocupació i reivindicació i al 1970 es declara un incendi que el fa tancar definitivament. Aleshores els ciutadans de Santa Coloma es van veure obligats a marxar a l'ambulatòria de Sant Andreu per rebre assistència mèdica, la qual cosa va provocar la indignació de la gent i un fort moviment spcial. Ja abans, al 1968, havia hagut un boicot a l’empresa d’autobusos (únic mitjà de transport públic a Sta. Coloma) per l’increment de preus dels bitllets (la protesta no va aconseguir fer baixar els preus però sí l’augment de les línies d’autobusos d’una a tres).

A meitat dels anys setanta el municipi arribava a la seva saturació -143.292 habitants el 1977- quan es van produir les darreres grans operacions especulatives, especialment amb la construcció dels grans conjunts d'habitatges de les Oliveres, la Guinardera i Can Franquesa, impulsats pel Patronat Municipal de l'Habitatge. Aquests edificis construïts en blocs aïllats, amb dèficits d'equipaments, mala qualitat de materials i localitzats en terrenys de fort pendent, eren la culminació del desgavell urbanístic, juntament amb altres projectes que els veïns van aturar.

En aquest context i malgrat la repressió, la resistència antifranquista es va organitzant. Elements clau seran l'aparició de la revista Grama, el 1969, ja amb una clara línia de denúncia. Tampoc van faltar les mobilitzacions, com la de 1974 quan van ser acomiadades 220 treballadores de la fàbrica Casadesport.

 El 1976 milers de persones van reclamar la preservació de Can Zam i fer en aquests terrenys un gran parc. Aquest mateix any les entitats populars recuperen la Festa Major d'Estiu amb l'esperit participatiu i de compromís.

Paral·lelament, va créixer el moviment de protesta ciutadana, amb especial intensitat en el context de la transició política, moviment que culminaria el 1978 amb l'elaboració d'un Pla General alternatiu per a Santa Coloma, amb la participació del conjunt d'entitats ciutadanes i partits polítics, que recollia l'esperit unitari de l'oposició: el Pla Popular (Valls et al., 1978).

El 1979 se celebren les primeres eleccions municipals. Amb l'elecció d'un ajuntament democràtic i la victòria del PSUC a les primeres eleccions municipals que juntament amb els socialistes, sumaran 24 dels 27 regidor/es de l'Ajuntament, la qual cosa permet la posada en marxa d'una política progressista, de fre a l'especulació, de creació d'equipaments i de recuperació del patrimoni. L'Ajuntament encapçalat per Lluís Hernàndez (PSUC) rebrà del moviment veïnal el Pla Popular i es començarà a dur a la pràctica el seu conjunt de propostes.

De les comissions de barri a les associacions de veïns

L'element que va promoure i canalitzar la reivindicació ciutadana van ser les Comissions de Barri. Aquestes comencen a funcionar de manera clandestina a finals dels anys 60 i principis dels setanta formats per grups veïns i veïnes molts d'ells vinculats al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), Moviment Comunista (MC) i Organització d'Esquerra Comunista (OIC). Durant anys les Comissions de Barri  van ser pràcticament lúnic referent d'organització veïnal constituint-se com una important oposició política al règim franquista i a la administració municipal que el representava a Santa Coloma.

Les Comissions de Barri de Santa Coloma, de manera coordinada, varen convocar mobilitzacions, editar i distribuir octavetes, realitzar assemblees de barri i reunions clandestines com instrument de denuncia de la problemàtica veïnal i les greus mancances que patien els diferents barris de la ciutat.

Una Coordinadora de les Comissions de Barri, a més de recolzar les iniciatives a cada barri, va canalitzar les problemàtiques de caràcter general com va ser les mobilitzacions en 1971 per l'ambulatori, la lluita per els autobusos, manca de centres d'ensenyament, la reivindicació de la zona verda de Can Zam.

El moviment veïnal arriba a mitjans dels anys setanta constituït com un potent moviment social que va representar, durant aquells anys foscos de la dictadura, gairebé l’únic espai de reunió, associació i expressió mitjanament lliure, una forma organitzativa oberta, transparent i assembleària, a contracorrent de les emanades del règim franquista. En aquests anys, el moviment veïnal es va constituir com un dels nodes centrals d'una societat civil àmpliament mobilitzada i netament antifranquista, com un dels veritables representants de la voluntat popular: un espai on cabia des de la reivindicació d’allò més necessari i sentit per la població, com un semàfor que evités més accidents al barri o un dispensari que atengués a tots els veïns, fins a la discussió del model de democràcia que calia construir col·lectivament. Així, s’hi van generar propostes de participació popular en diferents serveis públics com l’educació o la sanitat, en el disseny i l’execució de les polítiques urbanes o en la gestió política local.

L'any 1975 les Comissions de barri varen preparar la legalització de les Associacions de Veïns que encara que dintre d'una limitada apertura del règim amb la Llei d'Associacions va permetre la possibilitat a les AA.VV arribar de manera més oberta al conjunt de la població que no pas les clandestines Comissions de Barri.

La tasca que a partir d'aquest moment van desenvolupar les Associacions de Veïns en general va permetre un increment de la participació i la vinculació de la ciutadania amb els fets de ciutat. En 1978 la Coordinadora d'Associacions de Veïns

En 1979 a la primera assemblea d'AA.VV de Catalunya van participar ja 600 i com reconeixement de la tasca desenvolupada a Santa Coloma de Gramenet, la segona Assemblea d'AA.VV va realitzar-se en desembre de 1980 a Santa Coloma de Gramenet.

Les lluites obreres

A Santa Coloma la mobilització veïnal es desenvolupa abans que el moviment obrer i els motius venen condicionats per la construcció de la ciutat sense cap tipus de control i sense serveis. Això feu que els ciutadans sortissin als carrers per demanar les coses més bàsiques. 

La concentració a la muntanya de treballadors l'any 1968, amb motiu de la commemoració del Primer de Maig va marcar l'inici de reivindicacions obreres a Santa Coloma de Gramanet. En aquella concentració de treballadors van participar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Comissions Obreres (CCOO), sectors arrel cristiana i persones independents.

L'any 1973 el veí de santa Coloma de Gramenet Manuel Fernández Marquez, afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i a Comissions Obreres (CCOO) treballava com a muntador a l'empresa Construcciones Pirenaicas SA (COPISA) construïnt la tercera torre de la central Tèrmica del Besòs de FECSA. L’abril de 1973 els treballadors van fer unes demandes de millores laborals  i van anar a la vaga. Les empreses en cap moment van reconèixer els representants de la comissió sindical elegits pels obrers que arran del fets seran jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic que els demanarà de 12 a 20 anys de presó. Les empreses van respondre amb una sanció de suspensió de feina i sou durant cinc dies a tots els treballadors.

El dimarts 3 d’abril, quan els treballadors van anar a la feina, es van trobar amb les portes tancades i la presència de la “Policia Armada” amb la “Brigada especial” amb furgonetes i cavalls i elements de la Guàrdia Civil situats a les dues torres de la Central Tèrmica. Intentaren entrar al treball en grup, como era el costum, però, aquest cop l'empresa els notificà que sols podrien accedir-hi de cinc en cinc. S'hi van negar. Alguns van tallar la vía del ferrocarril de Rodalies pròxima i van detenir un tren. En aquell moment carregà la policía a cavall. Féu tres càrregues, la primera disparant a l'aire, i després a la tercera directament als treballadors que van fugir en totes direccions. Els trets causaren la mort de Manuel Fernández Márquez i van ferir de bala, al coll, a Serafín Villegas Gómez de 25 anys.

Aquests fets van provocar una forta reacció per part de treballadors d’altres empreses, estudiants i ciutadans. Durant els dies posteriors es van succeir nombroses mobilitzacions de solidaritat, no només a Sant Adrià si no també a altres poblacions i molt especialment a la SEAT i a diferents empreses de Cerdanyola, així com a les universitats i als carrers per part dels estudiants. Moltes d’aquestes manifestacions i aturades van ser també fortament reprimides per les forces del règim produint-se quantioses detencions i empresonaments.

Les dones també van ser protagonistes de les lluites obreres com ho demostra la protagonitzada per les treballadores de l'empresa de confecció en pell Casadesport. Ja  en 1972 existeix un Comitè d'empresa clandestí al marge de la Central Nacional Sindical (CNS) del règim que aconsegueix el fet sense precedents de la jornada laboral de 40 hores, 25 dies de vacances, augment de sou, roba de treball i el 100% salari en cas de malaltia o accident.

L'acomiadament d'un treballador provoca que el 26 d'agost de 1974 les treballadores de Casadesport començaren una vaga de 37 dies que va finalitzar amb 220 treballadores acomiadades la meitat de la plantilla. Les Empreses tèxtils Eurostil i Nespral també van fer jornades de vaga en solidaritat amb les treballadores de Casadesport, a Nespral aquest fet va provocar l'acomiadament de 26 treballadores. Temps després, el 18 de juliol de 1977, l'empresa Eurostil va acomiadar a 287 treballadors i treballadores i va acabant acomiadant a la totalitat. El barris de la ciutat varen contribuir com en el cas del conflicte a Casadesport a les caixes de resistència. Cal tenir en compte que algunes de les dones treballadores també formaven part de les Comissions de Barri i les Associacions de Veïns com Alícia Ruzafa, Emiliana Salinas y Mari Vilches.

A  a partir de la mort del dictador Franco s'obrirà un període de forta conflictivitat social i laboral. Una mostra d'aquest fet es dona al desembre de 1975 quan enllaços sindicals de diferents rams de la producció de Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià denuncien davant el Delegat Provincial de Sindicats la prolongació del decret de congelació de salaris i demanden les 40 hores setmanals de treball, dret de reunió i associació, salari íntegre en cas de malaltia,... i l'amnistia per als presos polítics i sindicals.

Des de la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica a l'Estat Espanyol, Comissions Obreres i des de l'Assemblea de Catalunya es fa una crida a una jornada de mobilització per l'onze de desembre de 1975 contra les mesures econòmiques del nou govern,  reclamant amnistia i llibertats democràtiques. A Santa Coloma va haver nombroses peticions d'amnistia per part de 62 associacions de la ciutat, 14 ex-presos polítics i el claustre de professor de l'Institut de Batxillerat i convocada per les Comissions de Barri va realitzar-se una manifestació que va fer entrega d'un manifest a l'alcalde Blas Muñoz, finalment la va ser dissolta per la policia.

En el context d'aquesta jornada de lluita va ser detingut l'obrer de la construcció Francisco Téllez que militaba en CCOO i en el PSUC  era l'encarregat de l'aparell de propaganda a l'agrupació de Santa Coloma de Gramenet  i mantingut incomunicat durant 3 dies en aplicació de la Llei Antiterrorista. Quan va ser conduit davant del Jutge presentava símptomes d'haver estat objecte de tortures i el forense del jutjat va ordenar el seu ingrés a cures intensives de l'Hospital Clínic de Barcelona. Va restar a l'Hospital fins el el 30 de gener. El seu cas va tenir un gran ressò a la premsa internacional i l'ONU i Amnistia Internacional van interessar-se pel seu cas.

El 12 de novembre de 1976, el 80 per cent dels treballadors de Santa Coloma de Gramenet secundaren la vaga general convocada per la majoria de sindicats. Per primera vegada, la majoria dels treballadors de l'empresa DAMM van participar i malgrat les amenaces d'acomiadaments per part de la patronal i d'una forta presència de la Policia va resultar la vaga més important en 40 anys.

Boicot al 3

Un dels dèficits provocats pel creixement descontrolat i sense ordenació de la ciutat va ser que va quedar desconnectada del transport públic de Barcelona i amb la línia 3 d'autobús com a únic mitjà de transport per entrar o sortir de la ciutat en una època en que la majoria de famílies obreres no disposaven de cotxe propi.

En 1968 l’increment de preus dels bitllets va donar lloc a la campanya coneguda com a Boicot al 3 per a reivindicar una millor comunicació. La protesta no va aconseguir fer baixar els preus però sí l’augment de les línies d’autobusos d’una a tres.

El boicot al 3 no va ser l'únic conflicte amb el transport públic en 1972 en barris com Can Franquesa o Les Oliveres anar i tornar de la feina suposava caminar fins a Singerlin o la plaça de la Vila per agafar l'autobús. Les demandes veïnals dirigides a l'Ajuntament per unir el barri amb una línia d'autobús van ser sempre desateses, per la qual cosa va provocar que la Comissió de Barri de Les Oliveres organitzés amb els veïns i veïnes, com a mitjà de protesta, el segrest d'autobusos. L'acció va ser portada a terme des de la plaça Orfila omplint un autobús de la línia 203 que es dirigia a Singuerlin. Tres van ser el cotxer que d'aquesta manera es redirigiren camp el barri de Les Oliveres on els veïns i les veïnes envoltaven els autobusos fent-se forts davant la policia. L'acció va repetir-se dos setmanes després amb el mateix èxit que va suposar aconseguir el compromís d'obrir una línia nova entre Les Oliveres i la plaça Orfila.

En març 1974, la pujada de preus de entre un 20 i un 40% (de 5 pessetes a 6 i a 7 els festius) i en un context de demandes de més línies d'autobusos i l'arribada del metro va aixecar les protestes del veïns i veïnes i va donar lloc a un ampli boicot a les línies 3, 35, 103, 203 que va durar mesos sobretot a les hores punta.

En els centres Socials s'organitzen assemblees i les Comissions de Barri editen i reparteixen octavetes cridant al boicot. Aquest boicot suposava que nombroses persones caminessin des de Santa Coloma al metro a Sant Andreu. La policia es farà present i es produeixen detencions alhora que alguns autobusos són incendiats. La segona setmana d'abril la protesta decreix i torna la normalitat.

La protesta va aconseguir millores en les freqüències de les línies, un carril bus i que l'Ajuntament de Barcelona aprovés, de manera urgent, l'ampliació del passeig de Santa Coloma. L'incompliment de l'ampliació aprovada va portar a noves jornades de boicot en març i abril de 1975 fins que en abril comencen les obres d'ampliació de la carretera.

En juliol de 1975 s'anuncien les obres per fer arribar el metro a Santa Coloma en un plaç de poc més de quatre anys. No va ser però, fins l'arribada de l'Ajuntament democràtic quan en 1983 el metro va arribar a la plaça de la Vila.

La primera gran lluita: l'ambulatori

A inicis de la dècada dels anys 70 a Santa Coloma de Gramenet es dona un greu dèficit assistencial sanitària ja que davant d'una mitjana a l'Estat Espanyol de 4,6 llits per cada mil habitants a Santa Coloma només s'arribava a 1,26 per mil. Aquest dèficit equivalia a la necessitat de disposar de 4 nous ambulatoris i un hospital amb 436 llits.

L’assistència sanitària a la ciutat es feia en un edifici de dos plantes situat a la cantonada del carrer del Dr. Ferran amb carrer St. Jeroni. Aquest local s’havia quedat desfasat per les noves necessitats de la població, tant en personal com en instal·lacions. La millora del centre ja havia estat motiu de preocupació i reivindicació. El Ministeri del Treball havia incomplert la promesa que l'1 d'octubre de 1970 s'inauguraria un nou ambulatori per millorar l'atenció sanitària a la població. L'Ajuntament havia ofert a la Seguretat Socials uns terrenys que no eren municipals i qualificats de zona verda.

La situació s'agreujà quan el 28 de octubre de 1970 una explosió d'una caldera i el posterior incendi inhabiliten l'únic ambulatori que en aquell moment donava servei als  assegurats en el SOE de Santa Coloma que contribuïen amb 851.200.000 pessetes en quotes socials. Aleshores els ciutadans de Santa Coloma es van veure obligats a marxar a l'ambulatòri de Sant Andreu per rebre assistència mèdica, la qual cosa va provocar la indignació de la gent i un fort moviment social.

Els veïns i veïnes de Santa Coloma iniciaren les protestes des de la premsa (La Vanguardia ho recull en l'edició del dia 9 de novembre de 1971) i iniciaren un estudi sobre les possibilitats de reparació de l'ambulatori i s'organitzaren assembles en les que participaren 300 persones.

Al Febrer del 1971 es crea el Comitè Unitari amb la participació veïns i veïnes vinculats als centres parroquials, els Grups Obrers Autònoms, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Organizació d'Esquerra Comunista (OIC),... El Comitè pren com a base el problema de l’atenció sanitària i es va elaborar un programa de reivindicacions mínimes: nous locals de consulta mèdica; una clínica de maternitat que evités el trasllat fins a Badalona, un hospital amb equip de especialistes i una residència de gent gran.

Un dels documents inicial de les protestes era contundent:

Los 80.000 afiliados del S.O.E. de Sta. Coloma pagamos al año 850.000.000.000 ptas. ¿TODO ESTE DINERO QUE NOS ROBAN PARA QUÉ SIRVE? ¿QUIÉN SE REPARTE EL DINERO? Un ejemplo lo tenemos en las 219.000 ptas. que pagamos cada mes por tener alquilado el edificio de la Seguridad Social.

¿QUIÉN SE LLEVA ESE DINERO?

Un tal FASIOT [muy probablemente el médico Ramon Gassió], coronel del

Ejército y director de la Mutua Ntra. Sra. del Carmen de Badalona. Y otro

tal OSORIO, inspector comarcal del S.O.E.

[...]

¿QUIÉN CONTINUA ROBANDO EL RESTO DEL DINERO?

Los mismos que nos roban en las fábricas, nos aumentan los precios, y nos

dicen por T.V. que hay paz.

LAS MISMAS PERSONAS QUE NOS METEN UN ESTADO DE EXCEPCIÓN

[el de diciembre de 1970], NOS EXPLOTAN EN LA FÁBRICA Y EN EL BARRIO,

TAMBIÉN SE EMBOLSAN EL DINERO QUE PAGAMOS CADA MES

PARA UNA ASISTENCIA MÉDICA DIGNA.

¿Qué ES EL SEGURO OBLIGATORIO DE ENFERMEDAD?

Es un negocio más de los Capitalistas, que diciendo que están al servicio

del trabajador, ellos sacan sus grandes ganancias.

Comisiones de barrio: Vecinos de Santa Coloma, enero de 1971. Archivo Històrico del Gobierno Civil de Barcelona -AHGCB-, Gobernadores civiles, caja 184, Ayuntamiento de Santa Coloma de Gramanet 1967-1971.

Davant la manca de resposta del règim el 23 de febrer es realitza una concentració, que malgrat la intervenció de la policia, va reunir 2.000 persones sota el lema “Clínica sí, ambulatorio no” marxant des de la plaça de la Vila fins a la plaça del Rellotge. Mobilització que en no fer-se realitat les promeses de l'Ajuntament i el Ministeri de Treball va repetir-se, aquesta vegada amb 8.000 persones. L'actuació de la Guàrdia Municipal i la Guàrdia Civil que va arribar a llençar trets a l'aire va provocar lesions a alguns dels assistents i detenció de 32 persones. 4 dels detinguts van ser jutjats en un Consell de Guerra el 16 de desembre de 1972 i dos d'ells, Francisco Casas i Antonio Morales, van ser condemnats a sis mesos de presò.

“Ayer a las ocho de la tarde, y convocadas por agitadores de clara significación subversiva, se reunieron en Santa Coloma de Gramanet unas seiscientas personas con objeto de celebrar una manifestación en petición de que la inmediata construcción de un ambulatorio de la Seguridad Social se modificara para convertirla en clínica.

Repetidas veces y públicamente se ha dado a conocer que el problema se hallaba solucionado, puesto que en el ambulatorio se incluiran quince habitaciones que cumpliran con fines asistenciales; así como se están realizando los tràmites urgentes para que en tanto se termine la construcción del citado ambulatorio puedan ser atendidos los beneficiarios de la Seguridad Social en las mejores condiciones.

A pesar de la realidad de estos hechos y ante la provocativa conducta de los manifestantes, que demuestra la única intención de alterar el órden público, fue necesaria la intervención de la fuerzas del Órden Público, quienes disolvieron la manifestación con el apoyo de un carro-tanque especializado.

Por la conducta agresiva de un grupo determinado de manifestantes, se hicieron varios disparos al aire.

Se practicaron treinta detenciones, entre las que se encontraban varios individuos no residentes en Santa Coloma de Gramanet, resultando tres guardias civiles y cuatro policias armados con lesiones de carácter leve.”

Nota facilitada per el Govern Civil i publicada al diari ABC el 12 de març de 1971. p.44.

Al dia següent un ban de l'alcalde anunciava l'apertura d'un ambulatori provisional pel 4 d'abril a la Rambla Sant Sebastià i una nota de la Delegació del Treball assegurava la construcció d'un ambulatori per a finals d'any en uns terrenys del Patronat Rafols al carrer Santa Ana cantonada carrer Major i una residència per a la Gent Gran dintre del Pla Gerontològic Nacional en el barri de Singuerlín, ja que els terrenys obtinguts del Patronat Rafols estaven destinats a una residència de Gent Gran. Les obres de l'ambulatori varen començar el 18 de maig de 1971 i foren inaugurades el 13 d'abril de 1972.

Els veïns i veïnes de Santa Coloma van constatar l'èxit de la seva reivindicació unitària. Aquesta petita victòria de l'ambulatori va actuar com a catalitzador per a la presa de consciencia i la vida associativa local.

La revista GRAMA

Malgrat la repressió, la resistència antifranquista als barris, als centres de treball, a les universitats, es va organitzant i un dels elements clau a Santa Coloma de Gramenet serà l'aparició de la revista GRAMA l'any 1969.

Des de gener de 1969 i fins a 1983 en una primera etapa, GRAMA neix a l'empara de les parròquies de la localitat; cal destacar a Jaume P. Sayrach, rector de l'Església de Fondo com a principal impulsor. L’Església colomenca, lluny de qualsevol actitud catequètica, posava en pràctica la seva idea de distingir la tasca eclesial de la del treball cívico-social. La creació de les quatre noves parròquies i el moviment jocista, els Centres Socials i les Associacions de Veïns, que anaven apareixent i que relacionaven tots els barris, l'estil espontani i un llenguatge directe, compatibles amb una presentació formal molt cuidada en van facilitar la difusió per tota la ciutat.

La revista GRAMA donarà veu al seu entorn social focalitzant la denúncia social, creant consciència de ciutat i establint un compromís amb les reivindicacions cíviques i ciutadanes (especialment pel que feia a les problemàtiques de l'habitatge i l'urbanisme com va ser el Pla Popular), la qual cosa li comportà diverses topades amb les autoritats franquistes.

http://www2.gramenet.cat/El 1970, Grama entrevistava sobre qüestions urbanístiques a quatre arquitectes que treballaven a Santa Coloma. Interrogats sobre com es relacionen la propietat privada i l'interès personal amb el bé comú?, responien: doncs es relacionen molt poc perquè estan en franca contradicció. Pel que fa al fet suburbial: el suburbi, abans que un fet estètic ( és brut, lleig, incòmode), és un fet ètic (és injust) [...]. El suburbi com a objecte és conseqüència del nivell de justícia d'una societat donada [...]. Classes explotadores i classes explotades, zones residencials i suburbis; mentre això no es modifiqui, no es modificarà l'urbanisme.

http://www2.gramenet.cat/El 1974, Grama propugnava un altre Pla Comarcal, ja que l'oficial no estava elaborat d'acord amb els interessos populars, sinó amb els del gran capital. La contraproposta de la revista es basava en les impugnacions presentades pels veïns de Santa Coloma i incloïa propostes dràstiques pel que fa a zones verdes i equipaments: que tots els terrenys que no estiguin edificats siguin destinats a principi, a resoldre el dèficit que patim, i no es doni permís d'edificació de blocs de pisos, a excepció dels destinats a acollir veïns afectats pel propi pla, que a més havia de restringir les demolicions a aquelles de les que pugui demostrar el seu interès social. En un altre apartat, després d'una extensíssima llista de els serveis i equipaments que necessitaven els barris, es concloïa: els serveis han de ser d'utilització pública i no de propietat i lucre privat.

La línia editorial de la revista GRAMA xocà amb les autoritats. El govern central feia passar GRAMA per la censura, prohibint escrits, esborrant determinades paraules com obrer, perquè creia que sonaven a subversives. En lloc d’obrer s’havia d’escriure “treballador”. El Tribunal d'Ordre Públic obligà la revista a posar al capdavant un director, periodista de professió. El Ministeri d'Informació i Turisme va obrir diferents expedients a la publicació i la multà diversos cops. Per altra banda l'Ajuntament de Santa Coloma, davant la repercussió que va tenir la revista GRAMA va editar i publicar la revista "Gramanet" que era la resposta de l'ajuntament franquista de Santa Coloma per tal de contrarestar l'impacte de Grama. Després d'una primera època de propaganda franquista, a partir de 1971 eixamplà una mica el seu espectre ideològic amb la participació de col·laboradors externs al règim, però tot i així el seu caràcter oficialista la condemnà a la seva desaparició l'any 1975.

GRAMA és deixa de publicar en 1983, però en 1996 viurà una segona etapa amb el mateix esperit que l'original i que s'estrena amb un número dedicat a Can Zam i la seva recuperació per a ús ciutadà.

Els arxius de GRAMA (documents, col·leccions de la revista, fotografies) es conserven a l’Arxiu del Museu Torre Balldovina i podeu consultar les revistes Gramanet i GRAMA digitalitzades.

El manifest dels 51

En el context de la generalització del conflicte urbà, dels anys setanta, el moviment veïnal va profunditzar en el qüestionament d'uns ajuntaments franquistes subordinats als interessos econòmics privats. Va ser el cas dels grans manifestos veïnals que varen denunciar de manera global la situació de barris i ciutats i varen precedir l'aixecament d'un model urbà alternatiu.

El moviment veïnal va arribar al procés de canvi polític no només com un actor en conflicte sinó, precisament, com un dels protagonistes del procés mateix i un dels desencadenants, confluint amb la resta de moviments i sectors socials que van plantejar la batalla a la dictadura franquista amb la conquesta del carrer.

La clau explicativa del procés que va portar a aquesta explicitació política i a la imbricació entre problemàtica i protesta urbana amb l’exigència de la democràcia es troba en l’enfrontament constant amb l'inoperància de les autoritats franquistes i amb respostes purament repressives. Es va produir una evolució des d’una desconfiança inicial en les autoritats a una total i efectiva pèrdua del respecte i la por que generaven, fins arribar, en última instància, a la deslegitimació i el qüestionament directes per l’assumpció de la seva no-representativitat.

Un exemple d'aquests procés ho demostra a Santa Coloma de Gramenet el Manifest dels 51 document alternatiu a la gestió municipal. En novembre de l'any 1975 davant la situació política, social, urbanística, les acabades de legalitzar Associacions de Veïns de Santa Coloma conjuntament amb altres entitats i veïns i veïnes representatius del teixit ciutadà (entitats culturals, esportives, càrrecs sindicals, comerciants i professionals) van redactar un manifest reivindicant els equipaments de tota mena que la ciutat no tenia (Ensenyament, Sanitat, Transport, Habitatge, Cultura, Esports,...) però també les llibertats democràtiques (Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia) i el ajuntaments democràtics.

La motivació concreta que va impulsar la publicació del manifest i la demanda d'adhesions va ser el resultat de la votació contraria d'onze regidors inclòs l'alcalde Blas Muñoz Blaya davant de sis vots a favor que va tenir lloc en el Ple municipal del 16 d'octubre, referent al fet que els solars majors de 500m2. (Can Zam, Motocross, Les Vinyes,...) fossin destinats a equipaments i zones verdes, com a forma de pal·liar els aclaparadors dèficits que patia la ciutat.

El divorcio entre el Ayuntamiento y el pueblo de Sta. Coloma es la causa de esta acumulación de problemas y de la tendencia a agravarse.

En efecto: la especulación del suelo, la acción de las grandes compañías inmobiliarias han hecho de Santa Coloma esta monstruosa ciudad dormitorio. Esto ha sido posible por la complicidad de una serie de Consistorios que se han inhibido del proceso, que no han sabido preveer las necesidades, que no han tenido la suficiente fuerza para oponerse a los intereses privados. En efecto un Ayuntamiento que no ha sido elegido por el pueblo, que depende de los que le han nombrado sólo representa los intereses de una minoría. Sólamente un AYUNTAMIENTO DEMOCRÁTICO que haya de responder de su actuación ante la población responderá a los intereses generales de la población, y podrá con esta autoridad popular enfrentarse a los intereses creados.

Por estas razones y recogiendo el sentir de la mayoría de los ciudadanos de Sta. Coloma nos creemos con la obligación moral de reclamar la DIMISIÓN del sr. Alcalde y los 10 Concejales que el tristemente célebre Pleno del pasado día 16 de Octubre votaron en contra de la propuesta que hubiera cerrado el paso a la especulación y al caos urbanístico en nuestra ciudad.

«¡Salvemos Sta. Coloma! Manifiesto ciudadano de los 51». ANC. PSUC. 2392. Santa Coloma de Gramenet. 1970-1975

El manifest també reclamava: l'inici i posada en servei de la prolongació de la línia 1 del metro fins a Santa Coloma de Gramenet (fet que no s'aconseguí fins el 1983), l'ampliació i millora de la xarxa de centres educatius de primària, secundària, formació professional i escoles bressol. Altres reivindicacions recollides feien referència a la millora del servei de neteja de la via pública o a ampliar la xarxa de mercats de la ciutat, de casals de gent gran, de serveis sanitaris que en aquells moments només comptava amb un insuficient ambulatori. També recollia la preocupació per l'atur que afectava a 3.000 famílies del municipi, per l'injusta distribució i aplicació dels impostos municipals, per la recuperació per a ús públic del patrimoni cultural en mal estat com la Torre Balldovina i per la manca de suport als actes culturals.

El Manifest dels 51 va ser signat per 51 persones representatives de les diverses entitats i sectors de la ciutat. Per les Associacions i Centres Socials: presidents de les AA.VV dels barris de Santa Rosa, Raval, Singerlín, Oliveres, Centre i Riu. Presidents dels Centres Socials de Raval i Fondo. Presidents de l'Associació de Pares de l'escola Joan XIII i del Centre Preescolar Santa Rosa. Presidenta de l'Associació d'Amas de Casa de Singuerlín i de l'Escola Activa de pares de Santa Coloma. Per centres Escolars i altres entitats culturals i recreatives: diversos professors de l'Institut Puig Castellar. Directors i membres de la Coral L'Espirall. Director i redactors de la revista Grama. President de la Unió Esportiva Obrers. Per càrrecs sindicals: president i vicepresident de la UTT del Sindicat Mixt de Santa Coloma. President de l'Agrupació Elèctrica Comarcal. Per Profesionals i comerciants: un ex tinent d'alcalde i un ex regidor de l'ajuntament, comerciants, llibreters, advocats, arquitectes, metges, sacerdots, professors, etc.

L'any 1976 l'ajuntament colomenc un cop mort el dictador Franco i per la pressió veïnal, va haver de d'acceptar finalment el Manifest dels 51, encara que no va ser fins l'arribada de la democràcia que va ser implementat.

El pla popular

El Pla General d'Ordenació Territorial o Pla General Metropolità de 1974, que revisava el Pla Comarcal de 1953, pretenia superar les pressions de l'especulació ordenant i planificant un territori que s'havia desenvolupat de manera caòtica. A Santa Coloma de Gramenet s'havia passat de 15.281 habitants el 1952 als 32,590 en 1960, 106.711, 137.579 l'any en que es presenta el Pla i el màxim de 141.951 habitants en 1975.

Amb aquest ràpid i desaforat creixement en tan pocs anys es donava el cas que en el temps que s'havia estat treballant en el Pla quan aquest es presenta, a Santa Coloma, hi havia zones teòricament lliures però que ja havien estat edificades i alhora no recollia propostes alternatives per als espais encara lliures de la ciutat. En 1972 s'acabava l'Estudi del dèficit d'equipament col·lectiu i infraestructures de Santa Coloma de Gramenet analitzat per l'equip tècnic de l'Estudi d'Urbanisme, Sociologia i Arquitectura de Madrid, per encàrrec dels Centres i Parròquies de Santa Coloma. Aquest estudi va ser possible per la participació d'amplis sectors de la població, que no només van veure la necessitat de realitzar-lo, sinó que participaren activament orientant l'enfocament, col·laborant en la recollida d'in'formació i discutint les conclusions  amb el grup de tècnics. La revista GRAMA en 1972 va recollir les necessitats de la ciutat i va publicar un número especial “Santa Coloma en peligro“.

Les Associacions de Veïns van recollir les reivindicacions individuals i col·lectives dels ciutadans i les va traslladar en forma d'esmenes, assessorades especialment per l'arquitecte colomenc Xavier Valls Bauzà. El conjunt d'esmenes van donar lloc a una proposta alternativa coneguda com el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet.

En 1978 es va presentar l'”Estudi sobre la situació social i urbana de Santa Coloma de Gramenet i Pla d'Alternatives” per part de Xavier Valls, Mª José Olive; amb la col·laboració de José Mª Faundez i Alfredo Pastor. El Pla Popular proposava un model de ciutat alternatiu amb un pla d'habitatge públic, que aturés l'especulació aturant les llicències d'obres i s'allunyés de la concepció de ciutat dormitori massificada, una ciutat amb les infraestructures necessàries, equipaments sanitaris i educatius, amb un comerç reordenat, amb espais verds, amb el riu Besòs recuperat, etc. Segons Xavier Valls “La problemàtica de Santa Coloma té una més gran profunditat i no es limita a una situació de mancances i dèficits, sinó a un conjunt més complex de factors que produeixen una vida urbana degenerada i un concepte de ciutat parcial i desvirtuat”. Això el duia a pensar que un pla alternatiu havia d’aconseguir “la transforrmació de la ciutat de forma que faci possible una vida humana i equilibrada”.

Els eixos bàsics del Pla Popular intentaven donar transformar els aspectes negatius de la ciutat i crear un pla d'equipaments que dotés la ciutat i cada barri dels serveis necessaris pel seu funcionament diari. Les propostes principals van concretar-se en els següents aspectes:

• Evitar que continués el creixement descontrolat de Santa Coloma de Gramenet amb una política de reducció de densitats i de població. Calia congelar les llicències fins que els barris densificats no dispossessin de zones verdes i els equipaments necessaris.
• Descongestionar la ciutat amb espais lliures ajardinats.
• Fer una ciutat saludable i bonica millorant els serveis de neteja i controlant els agents contaminants. Es volia recuperar els valors paisatgístics urbans, naturals i patrimonials.
• Millora de la mobilitat amb una reordenació viària del trnsit, l'aparcament, l'accés a la ciutat i la xarxa viària.
• Posar fir a les deficiències cròniques en matèria d'equipaments (escolars, sanitaris, infantils, esportives, culturals, cívics, recreatius, comercials,...) i zones verdes.
• Reodenar el comerç i la indústria local.
• Política d'habitatge de rehabilitació i remodelació urbana.
• Conservar l'entorn natural de la ciutat.

Amb la recuperació de la democràcia, el Pla Popular es convertirà en una valuosa eina de treball del nou Ajuntament. Can Zam és un gran parc i moltes escoles i ambulatoris que es van projectar s'han aixecat als solars que els veïns ja van proposar al seu dia. També es preveia la recuperació del riu Besòs com a zona de passeig o programes socials com ara l'obertura dels patis de les escoles fora de l'horari lectiu. 

Desfeta, lluita i recuperació democràtica

L'entrada de les tropes franquistes a Santa Coloma de Gramenet va donar lloc a la instauració d'un règim dictatorial mancat de les llibertats bàsiques. Aquest règim va sostenir-se en el poder local del consistori dominat en els primers anys per gestores amb persones afins al partit polític únic de caràcter Feixista: Falange i les forces de seguretat.

El nomenament dels regidors de Santa Coloma, durant el franquisme, va fer-se a través de dos sistemes: a) la designació directa pel govern, d'acord amb el decret de 30 de setembre de 1936 i l'ordre de 30 d'octubre de 1937, i b) la designació per sufragi articulat orgànicament, mitjançant la família, el sindicat i el municipi. El primer procediment va tenir vigència fins al 1948, en què s'arbitraren les eleccions controlades per seleccionar addictes entre els addictes.

Manuel Badía Brandía va ser escollit alcalde de la primera gestora directament per l'autoritat militar el mateix 27 de gener de 1939 . Badía ja havia estat alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera. Les primeres mesures van ser canviar els noms dels carrers, procedir al desarmament de la població civil, instal·lar un Quartell de la Guàrdia Civil, retornar les propietats col·lectivitzades als antics propietaris i recuperar el nom religiós de la població. També s'inicia la repressió contra les persones que s'havien significat en la defensa de la República a partir de l'elaboració d'informes polítics. El resultat va ser la depuració de funcionaris, l'empresonament i fins i tot l'afusellament de colomencs.

El 9 d'agost de 1940 Badía va ser rellevat per Francisco Badiella, membre destacat del Sometent s'havia afiliat a Falange en 1937 i en el seu currículum d'afecció al nou règim es valora molt haver participat en l'assalt de Falange al consul·lat de Brussel·les, acció per la que va ser empresonat. Encara que Badiella va deixar de ser alcalde en desembre de 1942, en ser destituït acusat de corrupció econòmica, va tornar a ser alcalde durant el període 1949-1950, en guanyar a les eleccions municipals de 1948.

A Francisco Badiella el va seguir a l'alcaldia el membre de Falange i excombatent Antonio Cormina Cots entre 1942 i 1945 que va ser substituït, a la seva vegada, per Narcís Font Ros, un industrial antic membre de la Lliga i afiliat a Falange que ja havia estat alcalde entre 1935 i 1936. Font administrarà la Gestora des d'octubre de 1945 fins a a les eleccions municipals de 1949. Durant el seu mandat va produir-se l'annexió per part de Barcelona del marge dret de l riu Besòs que pertanyia a Santa Coloma.

La dictadura franquista va convocar una mena d'eleccions municipals sui generis, per tal de donar una aparença democràtica al món exterior. Naturalment, aquestes tenien poc a veure amb les eleccions actuals. Així, els candidats elegibles havien estat convenientment seleccionats i s'agrupaven en " terços " inspirats en el feixisme italià : caps de família , entitats econòmiques, culturals i professionals i terç sindical (empresaris, tècnics i assimilats i obrers). No hi havia llibertat política ni sindical, ni altres drets equivalents.

El nou sistema s'estrenà el 21 de novembre de 1948 per a les eleccions del terç familiar. El procediment establert per a la designació dels regidors els dividia en tres grups: a) els elegits pels veïns que eren caps de família, b) els elegits pels organismes sindicals, i c) els elegits —pels triomfadors dels grups a i b— entre els veïns que eren membres d'entitats econòmiques, culturals o professionals del terme municipal.

Les limitacions d'aquesta fórmula eren nombroses. Només els caps de família inscrits en el cens electoral tenien dret a votar els representants del terç familiar (les dones casades pogueren votar a partir del 1970). Els candidats del terç corporatiu eren tots proposats pel governador civil. I els del terç sindical eren escollits a través d'uns compromissaris que eren vocals de les juntes sindicals de les entitats del mateix terme, organitzades —naturalment— en sentit vertical.

Les condicions per ser regidor familiar eren: a) haver estat o ser regidor del municipi, b) ser proposat per dos procuradors o exprocuradors a Corts, representants de les corporacions locals de la província; per tres diputats o exdiputats provincials, o per quatre regidors o exregidors del municipi, i c) ser proposats pels caps de família en nombre no inferior "a la vigésimaparte del total de electores". El filtre era encara més acusat en els terços corporatiu (denominat "terç del governador") i sindical.

Aquestes primeres eleccions van comptar a Santa Coloma amb una baixa participació, només el 25% d'un cens ja limitat i la victòria va ser per Francisco Badiella malgrat les greus acusacions de corrupció que finalment van provocar la seva destitució per segon cop com alcalde i va ser substituït provisionalment per José Más Roger fins a la renovació dels terços en novembre de 1951 on José Más va revalidar l'alcaldia.

Malgrat l'existència de Falange com a partit únic els enfrontaments i lluites internes pel control del poder, els casos de corrupció i les denúncies de frau van ser constants. Membres de Falange denuncien la inactivitat i incompetència del govern municipal de José Más Roger. Más va ser substituït per Luis Mutlló Salgot el 26 de juliol de 1954 governant fins a 1959 on prendrà possessió Víctor Jové Minguillón, un industrial que s'havia traslladat a Santa Coloma en 1952 i afiliat a Falange en 1955 i a la Guardia de Franco en 1958. Durant el seu mandat va fer-se una de les tres eleccions pel terç familiar que van fer-se a Santa Coloma des de 1948. Aquestes eleccions intentaven evitar-se des del Govern Civil reduint-se a una única candidatura, quan existien vàries era obligatori la seva celebració. En 1964 per exemple després d'unes eleccions on va haver sospites de frau, amb molt poca participació i fins i tot pressions policials Jové Minguillón serà escollit alcalde, poc després però serà detingut i ingressara a la presó Model. Encara que el seu relleu va ser acordat pel Govern Civil en setembre de 1964, no és farà càrrec de l'alcaldia Antonio Romero Tutusaus, el primer que no era veí de Santa Coloma, fins l'11 de juny de 1965 i va ostentar el càrrec fins a 1970 quan va cessar voluntàriament degut a tensions polítiques internes.

El substitut de Romero va ser Juan Porta Bussoms, nomenat alcalde el 18 de setembre de 1970, després d'uns mesos d'alcaldia accidental en mans d'Enrique Noguera Mateu. Porta, poc conegut a Santa Coloma serà incapaç de donar resposta a les necessitats d'una ciutat que supera ja el 100.000 habitants, mancada de serveis bàsics i amb un fort i organitzat moviment veïnal i polític opositor no legalitzat que va generar una intensa conflictivitat social, la més coneguda la lluita per l'ambulatori.

Aquestes mobilitzacions per l'ambulatori i abans fins i tot pels autobusos van suposar un important grau d'experiència i presa de consciència de la força organitzativa i popular dels sectors antifranquistes de Santa Coloma. Aquestes experiències cristal·litzaren en l'aparició i el treball de les Comissions de Barri primer i les Associacions de Veïns després, o l'efecte aglutinador de la revista GRAMA i de les parròquies ocupades per membres de les JOC, o els moviments obrers protagonitzats per exemple pels Grups Obrers Autònoms (GOA), que és va formar finals de la dècada dels 60 com un model de sindicalisme de base, unitari i independent, amb una ideologia propera al comunisme democràtic. La campanya més important que es van proposar els GOA a Santa Coloma va ser la  l'any 1971 la batalla pel ambulatori. El paper de les Comissions Obreres creades en 1964 i que el febrer del 1965 van concentrar a  Barcelona  15.000 persones a la primera manifestació massiva que es produïa des de l'any 1951, quan va tenir lloc la històrica protesta contra la pujada de tarifes dels tramvies de Barcelona. A Santa Coloma l’obrerisme evoluciona dels enllaços sindicals dintre del Sindicato Vertical, al naixement formal però clandestí de les Comissions Obreres. Es a dir d’agitadors obrers dins les estructures del Sindicat Vertical oficial a partir sobretot de les importants eleccions sindicals de 1975, la seva transformació en sindicalista fortament vinculat als projectes de la resistència antifranquista.

Comissions Obreres posà en funcionament unes noves formes de treballar amb els treballadors i enllaços de les petites i mitjanes empreses: els donà formació legal bàsica, per tal que es sentissin més forts i amb més confiança en sí mateixos, però sobretot els transmeté una ètica política i sindical alternativa a la del Règim.

Una de les característiques que les Comissions Obreres de Santa Coloma, és que a les seves plataformes reivindicatives juntament amb les sindicals, com les pròpies de salaris, seguretat i higiene, etc., feien seves també les relacionades amb les condicions socials de la ciutat, amb l’educació, la sanitat... Això indica que hi ha una implicació total entre els treballadors de les fàbriques, dels tallers, és a dir, del moviment sindical, amb el moviment veïnal, amb la ciutat on la majoria dels treballadors vivien i treballaven.

L'Alcalde Porta no va dubtar en exigir al Govern Civil  ma dura contra els protagonistes de les manifestacions i lluites reivindicatives i tractant de impedir la creació d'entitats com Associacions veïnals. L'acumulació de problemes i la seva incapacitat per donar resposta va provocar la seva destitució com alcalde.

Blas Muñoz Blaya, que havia pretés llargament l'alcaldia oferint-se repetidament, va ser nomenat en febrer de 1975. La seva gestió va coincidir amb un període crític marcat per la mort del dictador, l'imparable força del moviments democràtic que va desembocar a les primeres eleccions municipals lliures, en abril de 1979. En aquestes primeres eleccions on Muñoz, integrat a les llistes d'UCD va ser escollit regidor, la victòria va ser pel PSUC i l'alcaldia per al sacerdot i militant antifranquista Lluís Hernàndez.

A Catalunya, l’organització més sòlida de l’esquerra clandestina havia estat el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que va aconseguir una implantació social considerable com a resultat d’una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions dels nous moviments socials de masses emergents: les Comissions Obreres, les associacions de veïns, el moviment estudiantil, etc. La victòria del PSUC reflectia la implicació d'aquest partit fundat en 1936 des de la clandestinitat de la dictadura en la lluita antifranquista desenvolupant els seus militants una tasca fonamental, amb altres organitzacions, organitzant el moviment veïnal, les comissions obreres, el Sindicat Democràtic d'Estudiants que va suposar un dels primer moviments organitzats contra el franquisme i d'altres experiències reivindicatives.

A Santa Coloma els militants del PSUC es posen al capdavant de les reivindicacions socials, i van encapçalar les nombroses manifestacions que es feien per reclamar els serveis mínims indispensables: clavegueram, enllumenat, escoles, etc. D’aquesta manera, s’articulava una nova generació en la lluita antifranquista. La procedència social, cultural i ideològica dels nous militants serà força heterogènia, amb la presència des de joves emigrants andalusos que participaven en les lluites obreres fins a universitaris de les classes benestants o als militants de les organitzacions cristianes de base sensibilitzades pels problemes socials.

La legalització del PSUC en 1977 va suposar la visualització d'una organització que a Santa Coloma va rebre el recolzament popular a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura.