Davant la caiguda de Barcelona al gener de 1939 i el principi de la fi de la Guerra Civil, entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1939 prop de 500.000 persones prenen el camí de l’exili, un èxode que té el nom popular de Retirada. Molts d'aquests refugiats eren civils que fugien de la repressió o bé militars que havien defensat la República espanyola democràtica sortida de les urnes durant tres anys, relativament oblidats per les democràcies occidentals degut al pacte de no intervenció.
Aquesta arribada massiva de gent al departament dels Pirineus Orientals (que llavors tenia una població de 250.000 habitants aproximadament) va comportar la separació i distribució per tot França de famílies i que les autoritats franceses improvisen precaris camps de refugiats i concentració al Rosselló, els més rellevants dels quals foren els d’Argelers, Sant Cebrià, Barcarès i Rivesaltes.
Milers d’homes internats en el camps de refugiats francesos es van integrar en Companyies de Treballadors Estrangers, moltes de les quals encarregades de construir fortificacions al nord-est de França. Amb l’avançament de la Wehrmacht el maig de 1940 per Sedan les defenses franceses es van veure desbordades i molts d’aquests espanyols i catalans van caure en mans dels nazis. Posteriorment, prop de 40.000 presoners espanyols van ser integrats forçosament en companyies de treball a Alemanya.
La gran majoria van ser internats en Stalags com a presoners de guerra i molts van ser dirigits a camps de concentració. El Govern franquista, aliat del nacionalsocialisme, se’n desentengué, ja que foren considerats “rojos que no eren espanyols”. Això permeté a les autoritats nacionalsocialistes començar, amb un comboi destinat a Mauthausen, la deportació d’espanyols a camps nazis.
Uns 10.000 espanyols i catalans van ser internats en aquests camps. A Mauthausen, Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Bergen-Belsen, Ravensbrück, Treblinka, Auschwitz o Neuengamme. Més de la meitat van morir als camps.
A la darreria del 1939, del gairebé mig milió de refugiats que hi havia a França a l’inici d’any, en quedaven uns 182.000 repartits arreu del món, entre la mateixa França, la Unió Soviètica, altres països europeus i Amèrica. Es creu que dues terceres parts, doncs, van tornar a Espanya; una quarta part es quedà en terres franceses i una dècima part emigrà cap a altres països.
Dels que havien decidir restar al país o no van poder marxar a l'exili, prop de 150 000 persones són represaliats sent confinats en camps de concentració, batallons de treball i presons i 4 000 són afusellats.
A Santa Coloma només en 1939 més de 600 persones van ser objecte d'investigació a petició principalment de Camps de Concentració Franquistes. Aquest camps, sorgits arran de la guerra, seran utilitzats per a concentrar, classificar i distribuir a un conjunt de persones, pressumptament hostils al Alzamiento Nacional. Bàsicament als presoners de guerra de l’exèrcit republicà, però no exclusivament. En el cas de Santa Coloma, a banda dels soldats de l'exèrcit republicà, també les persones que havien format part activa del Comité Revolucionari o de l'Ajuntament van passar per algun Camp de Concentració a Deusto i Bilbao 50 persones, Santoña 37, Santander 30 per exemple o més a prop a Reus 4 o a Barcelona a Horta 6,... fins un total de 250 presoners que patiren un tracte molt dur amb sobreocupació, manca de condicions higièniques i alimentàries, simulacres d'afusellaments, càstigs corporals, etc.
De Santa Coloma tambè trobem 18 persones als diferents Batallons de Treballadors franquistes amb l'objectiu d'utilitzar els presos republicans en obres de reconstrucció a Martorell, Canfranc, Terol, Alagon, Navarra, Osca, Lleó i 50 colomencs als Regiments de Ferrocarrils.
A presons com la Model a Barcelona van ser internats 183 ciutadans colomencs, acusats pels tribunals militars com enemics polítics del Nou Règim.
ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ/REFUGIATS A FRANÇA
França no va preveure una acollida digna per a tants refugiats i les mesures més importants van ser en relació a la seguretat i el control social. En travessar els Pirineus moltes famílies van ser separades i distribuïdes per camps de concentració i albergs diversos d'arreu de França. Les dones i els nens van ser distribuïts per França i els homes van anar a raure als camps. El camp d'Argelers va ser el primer dels camps de concentració construïts al Rosselló i en pocs mesos ja allotjava més de 80.000 persones. No s'havia previst res pel seu acolliment i al principi, només la sorra i la roba que portaven els abrigava. Poc després es van obrir altres camps com el de Sant Cebrià i el de Barcarès.
Entre 1939 i 1945, pels camps del Rosselló van passar més de 250.000 persones, primer espanyols, però després, amb la Segona Guerra Mundial, jueus, gitanos, antifeixistes italians i alemanys.
Llistat de colomencs als camps de refugiats de França:
A BARCARÉS: Joaquim Mateu Pi, Miquel Serra Molina
El camp del Barcarès va ser un camp d'internament francès de Republicans Espanyols en retirada que és va fer a la platja del poblet rossellonès del Barcarès .
És va construir quatre setmanes i fou obert a cuita-corrents el 18 de febrer del 1939 . Considerat inicialment com 1 camp provisional, era Fet de barracons alçats sobre la sorra de la platja i acollí en condicions molt penoses refugiats que, en general, procedien d'altres camps de refugiats rossellonesos : el d'Argelers i el de Sant Cebrià .
Dissenyat per a 31.500 persones, al juny del 1939 n'arribà a tenir entre 60 i 80.000, que és distribuïen en 18 illes de 25 barracons cadascuna . Per be que no era nominalment de caràcter repressiu com ho podia ser un camp de concentració, el perímetre era vigilat i no se'n permetia la sortida si no era amb autorització .
Al setembre del 1939, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, el camp va ser posat sota l'autoritat militar i les instal·lacions s'empraren també per a la instrucció de tres regiments de soldats, formats per voluntaris del propi camp que veien el combat contra a els alemanys com una sortida a la seva situació . Després de l'armistici del 1940, el govern de Vichy emprà el camp del Barcarès com a punt de concentració de Companyies de Treballadors Estrangers; aquestes eren destinades a poblacions de la Zona Lliure (la França de Vichy, per contraposició a la França Ocupada pels alemanys). El camp va ser dissolt a finals del 1942, i els internats que hi restaven foren traslladats a altres camps .
A ADGE (HERAULT): José Barreiros Avellana, Miquel Rocabeyera Boada, Isidro Alié Torrents, Salvador Tutusaus Torres, Fernando Bonilla López, Miquel Noe, Domingo Quin.
Afinals de febrer del 1939 es va obrir un nou camp a Agde, al departament francès d’Hérault, que s’acabaria coneixent com a camp dels catalans, ja que la majoria d’interns van ser d’origen català. D’unes 30 hectàrees, es va construir per acollir uns 25.000 homes, la majoria combatents republicans que provenien d’altres camps. El 28 de febrer el general Menard, al càrrec de tots els camps francesos, notificava al prefecte d’Hérault que creava el camp. Aquest mateix dia arribaven els primers voluntaris espanyols, que, dirigits per dues companyies d’enginyers procedents del camp de Sant Cebrià de Rosselló, començaven a construir-lo. El 15 de maig va quedar llest.
Agde va acollir uns 24.000 refugiats en 250 barraques, la major part destinades als refugiats i la resta a intendència, infermeria, dutxes, latrines... Fetes de fusta i tela, els refugiats hi dormien en matalassos de palla, primer directament a terra i, més tard, en lliteres fetes per ells mateixos. Les millores en les condicions de vida i salubritat respecte als altres camps eren notables.
El camp es va anar tancant progressivament entre el juny i el setembre del 1939. Alguns refugiats van optar per tornar a Espanya, d’altres van ser reclutats per les Companyies de Treballadors Estrangers i d’altres es van integrar a la Legió Estrangera Francesa.
A ARGELÉS-SUR-MER: José Barreiros Avellana y Cecilia Utrilla Asensio
El camp de refugiats d'Argelers, o camp de concentració d'Argelès-sur-Mer, va ser un camp d'internament construït pel govern francès, que va obrir les portes a principis de febrer de 1939 al nord de la platja de la localitat d'Argelès-sur-Mer, al sud-est de França, a la comarca del Rosselló.
En aquest territori es va preveure la instal·lació del camp en una zona erma de cinc hectàrees accessible des de la carretera nacional i a tres quilòmetres de distància de l’estació de ferrocarril.
Aquesta franja de 1.200 metres de llarg i 600 metres d’ample podia acollir, segons el govern francès, fins a 4.000 persones, quantitat àmpliament superada en la realitat. El gener de 1939, cap tenda, ni cap barraca estaven muntades malgrat la imminència de l’arribada de refugiats. La platja continuava completament buida fins que 29 de gener de
1939 un centenar de fusters i múltiples destacaments de l’exèrcit francès, entre ells el 24è
Regiment de Tiradors Senegalesos, van ocupar aquesta zona per preparar el futur camp de concent ració.
A partir del 9 de febrer, la marea humana va començar a omplir el camp. Una cinquena part dels 450.000 republicans , uns 90.000, que van passar la frontera, soldats, homes, dones, nens i gent gran, van arribar exhausts a la platja d’Argelers van separar als homes de les dones, cosa que va provocar el trencament de famílies i parelles, només es podien trobar a la missa dominical. O bé, el que molts cops feien era comunicar-se a crits des de la tanca de separació.
Els custodiaven tropes colonials, caracteritzats per la seva duresa, i alguns gendarmes (
el camp d'Argelers les nenes i les noies joves portaven una espècie de xiulet fet amb canyes lligat al coll que feien servir en cas d'intentar ser violades pels seus guardians).
Previst per a 4.000 persones, el camp d’Argelers es va quedar ràpidament petit i no va poder contenir la multitud de milers de refugiats que s’hi amuntegaven. Aquest fet va
tenir múltiples conseqüències. Cal destacar que no hi havia cap servei d’higiene i una total absència d’evacuació d’aigües residuals , com a conseqüència les malalties i epidèmies proliferaren. A tot això cal sumar-li el fort hivern que es va produir en aquell maleït any 1939. Com a nota positiva cal dir que els sanitaris espanyols van aconseguir una mica d’ajuda de les autoritats franceses que van permetre construir un servei d’infermeria dins del camp.
El mes d’abril va marcar un tomb en la història del camp d’Argelers. Les autoritats van posar en servei nous camps de concentració i van reestructurar els que funcionaven des
de la retirada. El camp d’Argelers va tancar oficialment a finals de juny del 1939. En aquest moment hi havia 140.000 refugiats internats a altres camps de concentració del
sud-oest francès.
ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ I EXTERMINI DE MAUTHAUSEN I GUSEN
Des de l’agost de 1940 van arribar als camps de concentració i extermini nazis més de deu mil republicanes i republicans espanyols, dels quals només van sobreviure 2.184. Els camps on van ser distribuïts van ser Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau, Bergen-Belsen, Ravensbrück, Buchenwald-Dora, Treblinka, Auschwitz i Neuengamme. També n’hi va haver a l’illa anglosaxona d’Aurigny i a Eperlecques.
MAUTHAUSEN
El 8 d'agost de 1938, cinc mesos després del "Anschluss" (annexió) d'Àustria al III Reich , van arribar els primers presos del camp de Dachau a Mauthausen . A l'hora de triar el lloc per construir el camp va ser decisiva la seva ubicació als voltants de pedrera de granit, com també va passar amb el camp annex de Gusen el 1940. Els presos van ser emprats en els primers moments en la construcció del camp i van treballar per a empresa propietat de la SS "Deutsche Erd - und Steinwerke GmbH" a la producció de materials per a les obres monumentals i de prestigi de l'Alemanya nacionalsocialista.
La funció política del camp , la persecució permanent i la detenció dels opositors polítics i ideològics - reals o suposats - és la que va predominar fins a 1943 . Mauthausen / Gusen fou classificat en el seu moment com l'únic camp de la "categoria III" . Això comportava les condicions de detenció més severes entre els camps de concentració nacionalsocialistes.
En aquest temps la seva mortalitat va ser una de les més altes entre els camps de concentració del III Reich .
A partir de 1942 /43, com en tots els camps de concentració , els presos van ser emprats de forma creixent en el treball per als fins de la indústria bèl · lica . Com a resultat es van crear nombrosos subcamps i va créixer fortament el nombre de presos . A la fi de 1942 Mauthausen , Gusen i un petit nombre de subcamps comptaven amb 14.000 presos ; al març de 1945 hi havia a Mauthausen i als seus subcamps més de 84.000 .
Entre els deportats a Mauthausen la majoria procedia de Polònia , seguits pels ciutadans soviètics i els hongaresos . A més a Mauthausen també van ser presos grans grups d'alemanys i austríacs , francesos , italians i espanyols . En conjunt l'administració SS registrar a homes , dones i nens de més de 40 nacions .
En conjunt , entre l'obertura del camp a l'agost de 1938 i l'alliberament per l'Exèrcit dels Estats Units al maig de 1945 gairebé 200.000 persones van ser deportades a Mauthausen.
A l'agost de 1940 van arribar al camp de concentració , en vagons de càrrega , la primera tanda dels 7.300 inscrits en el camp fins a 1945 . Aquests espanyols procedien de la França ocupada. Formaven part del mig milió de republicans que van creuar la frontera en els últims mesos de la guerra civil , després de la caiguda de Catalunya . A França, van ser internats en camps de concentració distribuïts pel sud de país : el Camp d'Argelès -sur- Mer, el Camp de Le Vernet d' Ariège , Barcarès i Septfonds . A l'inici de la Segona Guerra Mundial, molts d'ells van ser enviats al capdavant amb uniforme francès- a les files de la Legió Estrangera o en esquadrons de xoc - , o integrats en Companyies de Treballadors Estrangers . La major part d'aquests van acabar capturats pels alemanys en els primers moments de la invasió de França (maig -juny de 1940 ) . Després d'un pas pels camps de presoners de guerra ( Stalags ) van ser enviats a Mauthausen , on van integrar el gruix del contingent espanyol .
Requerit per les autoritats alemanyes per determinar el destí dels presoners , el Govern de Francisco Franco va replicar que no existien espanyols més enllà de les fronteres ; per això els republicans de Mauthausen portaran el triangle blau dels apàtrides , amb una S - de Spanier -al centre .
Encara que parlem de camps centrals, molts dels deportats catalans van passar gairebé tot el temps de deportació als kommandos externs, annexos als camps centrals (els Komandos eren petits camps depenent del primer). Molts deportats que anaren a Mauthausen es redistribuien messos després a Gusen, a Ternberg, a Steyr, a Ebensee o a Melk.
Dues terceres parts dels presos espanyols de Mauthausen, 4.761, van morir abans de ser alliberats l’any 1945, la majoria d’ells entre els anys 1941 i 1942. Molts d’ells van ser eliminats al camp de Gusen, annex a Mauthausen. En van morir 348 al camp central de Mauthausen, 3.893 van morir a l’annex de Gusen i 431 a la cambra de gas del castell de Hartheim. La disminució de les morts a partir de 1943 fou deguda a la necessitat de mà d’obra per a empreses directament gestionades per la SS o per a llogar-la a altres empreses. El lloguer d’obrers a altres empreses suposava uns beneficis importants per a la SS.
Ziereis, comandant del camp de Mauthausen, quan va ser capturat l’any 1945 va declarar “Per a aquests espanyols (els de Mauthausen) vaig rebre ordres especials: no podienescriure i ningú no havia de saber que estaven en aquell camp. (...) Per a deslliurarse’n s’havia creat una comissió de liquidació a Berlín per ordre de Serrano Suñer, ministre de Relacions Exteriors d’Espanya. Els espanyols ja no havien d’existir.”
L'eix de la vida a Mauthausen era la pedrera de granit, en la qual treballaven els presoners fins a la seva mort per extenuació. Una escala de 186 esglaons separava la pedrera dels barracons. Els deportats havien pujar deu o dotze vegades per dia, carregats amb grans pedres a l'esquena , mentre els kapos - presoners que exercien com capatassos - els empenyien, entrebancaven i copejaven amb bastons. Quan va morir el primer espanyol , el 26 d'agost de 1940, els seus compatriotes , davant la sorpresa dels botxins , van guardar un minut de silenci, situació que es repetiria en nombroses ocasions. Amb el pas del temps, alguns espanyols van passar a exercir treballs especialitzats : paletes, perruquers, administratius, sastres, intèrprets o fotògrafs, ja que tenien més possibilitats de sobreviure que els treballadors del planter. També podien accedir a més informació i disposar de més autonomia per sostenir l'organització clandestina republicana que funcionava des de mitjans de 1941.
Quan l'Exèrcit nord-americà va entrar a Mauthausen , el 5 de maig de 1945, banderes republicanes havien substituït les banderes nazis i la porta del camp estava coberta per una gran pancarta en què es podia llegir : « Els espanyols antifeixistes saluden a les forces alliberadores » .
L'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va erigir als Jardins de la Torre Balldovina, en col·laboració amb Amical Mauthausen, un simbòlic monument amb el filferro, els esglaons de l'escala que portava a la pedrera, l'S sobre el triangle blau,... i que inclou una placa que recorda els veïns de Santa Coloma morts en els camps nazis
Llistat de colomencs al camp de concentració, segons Josep Zamora i Guiu, secretari de l’Amical Mauthausen:
Joan Piñol Morell
Tomás Martínez González
Damià Ros Torres
Joaquin Barba García
Antonio Heredia Ramón
Manuel Peiró Esteban
Miquel Calderó Figueres
Josep Filimon Ibars
Victoria Morales Rey
Fernando Zamora Pérez
Alfons Comelles Olivé: Nascut el 06/02/1915 va passar per l'Stalag o Presó XII-D (Trier) amb el número de presoner: 55641. Va ser deportat el 25/01/1941 al campo de concentració de Mauthausen (restà internat al Kommandos Gusen) amb la primera matrícula:3374. Mor el 19 de desembre de 1941 al camp de Gusen)
Fernando Viladrau Solé: Pres a Mauthausen amb el número 5353 va ser alliberat amb l'arribada de les tropes aliades el 05/05/1945