L’espai públic ha de ser per a tothom. Avui potser no necessites un banc i, fins i tot el veus prescindible però arriba un dia —per l’edat, una lesió temporal o acompanyar algú estimat— en què aquell banc esdevé una eina imprescindible. No és només un lloc per seure: és un punt de descans que garanteix mobilitat, autonomía i igualtat d’oportunitats. També és un espai de relació social, especialment important per a persones que viuen soles i per a qui sortir al carrer i conversar és clau per a la salut emocional.
Tanmateix, és comprensible que hi hagi veïns que pateixen sorolls nocturns. El que de dia és un servei necessari, a la nit pot convertir-se en un focus de molèsties quan s’hi acumulen converses altes, residus o actituds incíviques. La gestió de l’espai públic és complexa i requereix equilibri.
Per això cal actuar en diversos fronts: impulsar campanyes de civisme que recordin que el carrer és de tothom; aplicar el reglament quan les actituds incíviques persisteixen, incloent-hi sancions si cal; i detectar punts crítics per incrementar-hi la presència policial. El reglament de civisme no ha de ser un càstig, sinó l’eina que ens permet garantir tant el descans dels veïns com la mobilitat i el benestar de les persones que necessiten seure.