La guerra de Bòsnia i Hercegovina és part inqüestionable de la meva vida professional i personal. És estrany el dia que la meva memòria no s’aturi en aquell conflicte. Segueixo somiant amb els bombardejos contínuament i veient la por als rostres dels seus habitants, malgrat que a l’abril de 2017 farà un quart de segle que va començar.
Allà vaig aprendre que la guerra no es pot explicar. Per molt que escuris el bolígraf, aguditzis l’enginy o enquadris la realitat, mai no aconseguiràs que el lector concebi la veritat d’un conflicte armat. L’horror és inimaginable per a qui no l’ha viscut.
250.000 bosnians van ser assassinats o desapareguts; d’aquests, 16.000 eren menors d’edat. Només a Sarajevo van morir 1.601 nens. Hi ha més de 25.000 menors orfes de pare o mare arreu del país.
Els més optimistes afirmen que la capital bosniana no ha perdut el seu esperit cosmopolita mentre els pessimistes creuen que s’ha dissolt en el desempar de la postguerra.
Però gairebé tothom clama contra els europeus: «Ens van trair durant la guerra i ens han abandonat després dels acords de pau».Encara que no en sóc culpable, és difícil explicar la meva convulsió interna. Sé quins van ser els principals culpables: els qui van ordenar matar i fer desaparèixer centenars de milers d’éssers humans. I en aquesta classificació també incloc els responsables polítics europeus de l’època. Sé que un dels vicis principals del nostre temps és obviar el passat, rehabilitar les biografies dels prohoms i convertir el món en un femer declaratiu. Sé que hem claudicat davant de la veritat i que les víctimes són condemnades a l’ostracisme. Sé que encara hi ha centenars de tombes sense obrir. Sé què passa cada 11 de juliol al cementiri de Potocari, quan milers de dones, homes i infants es reuneixen per enterrar els darrers identificats de Srebrenica. Sé que els ossos de milers de bosnians sense identificar ploren en bosses de plàstic que s’amunteguen a frigorífics gegantins de Tuzla. Ho sé perquè ho he vist amb els meus propis ulls massa vegades. Sé perquè vull saber. Perquè la memòria i la consciència són l’únic que em queda davant la ignomínia i la mentida. Ambdues ferides, però vives.
Gervasio Sánchez
Sala Riu, Centre Cívic Riu
C/ Lluís Companys, 9
Santa Coloma de Gramenet
Tel. 93 385 03 79
Horari d’obertura:
- De dilluns a dijous, de 16 a 21 h
- Divendres, de 16 a 18 h
*Si es vol visitar l’exposició en horari de matí, cal consultar-ho abans per telèfon.
Conferència inaugural «La guerra no es un espectáculo», a càrrec de GERVASIO SÁNCHEZ
