Aquests dies he tingut l’oportunitat de retornar a les xerrades sobre la institució i els drets i deures de la ciutadania que fa temps que fem amb els instituts de la ciutat i al llarg del calendari escolar. Els nois i noies amb què em trobo són llestos, motivats, amb interès i ganes d’aprendre sobre tot el que els envolta. Escolten el que exposo i m’interpel·len en qüestions del seu interès i de les seves realitats. M’agrada escoltar les seves inquietuds i les seves opinions. I constato com el professorat que els acompanya esmerça esforços i il·lusions en aconseguir que cadascun d’elles i ells assoleixin el màxim del seu potencial i capacitat. També són sovint molt crítics amb el llegat que els adults els hi estem deixant... i no només no em sorprèn sinó que els entenc perfectament.

La societat actual no els ofereix un camí fàcil fins a fer-se adults. Es troben en un procés de formació exigent i competitiu sota una pressió i exigència invisible que els assenyala que l’èxit només pot ser per als/les millors. I això tenint en compte que hi ha un nombre prou significatiu de tots ells que no segueixen en aquestes etapes formatives i ja els podem trobar sense ocupació o en treballs de baixa qualificació, reconeixement i remuneració.

I que és el que en realitat es troben i els oferim quan acaben els estudis i surten al carrer? Què és el que tots ells comparteixen?

Els nostres joves es troben amb una realitat de la situació de l’habitatge i d’incerteses al món laboral que no els faciliten una capacitat efectiva per a poder viure sols i emancipar-se de les seves famílies. I alhora, moltes famílies necessiten sovint els seus esforços i dels ingressos que puguin obtenir per a garantir la supervivència de la unitat familiar i poder fer front a totes les despeses: lloguer, llum, gas, alimentació i resta de necessitats bàsiques que totes necessitem tenir cobertes.

Ja fa molts anys que aquella percepció que ens deia que les generacions següents podien viure millor que les generacions anteriors, que per un temps va ser certesa, ja ha deixat de complir-se. El mite d’un creixement econòmic i social il·limitat i permanent ha caigut. I això ens ho confirma l’estat de l’economia global, el desenvolupament de la societat mundial i les crisis climàtiques i mediambientals que ja són una realitat, entre altres indicadors que avui són més que evidents. Per tant, i com a generació, ja no aconseguiran viure “millor” que els seus pares i avis, i segurament tindran sort si aconsegueixen estabilitzar dos dels pilars bàsics per a garantir el seu futur: un habitatge -digne- i un treball amb una remuneració, també digne i suficient.

Però malgrat tot aquest panorama, que jo, amb els meus ulls i experiència d’adulta observo i que ells, des de la seva situació personal també coneixen i viuen, encara em fan sortir de les trobades amb una força i una il·lusió renovades. Segurament nosaltres no hem estat capaços d’assolir i canviar tot el que volíem. Però en la mirada de les noies i els nois, en els seus desitjos i en la seva força reconec que són la millor garantia i oportunitat per a redreçar el que hem fet malament. I almenys, des de les respectives responsabilitats, donem-los facilitats...

Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania