No acostumo a començar aquests textos amb “comentaris de premsa”, però aquests darrers dies n’han sortit un parell que, des de la llunyania, m’han fet repensar en “coses nostres” que tenim prop de casa, i que cal preservar, cuidar i mantenir amb totes les nostres forces possibles.
Reconec que per distreure’m m’agrada veure alguna sèrie de tv... I fa poc dies va sortir la notícia de la mort de l’actor James Van Der Beek, protagonista de Dawson's Creek. I just aquesta setmana també s’ha sabut la defunció de l’actor Eric Dane, un dels metges de Anatomía de Grey. El primer va morir per un càncer de colon, amb 48 anys. I el segon, amb 53 anys, a causa d’una ELA (esclerosi lateral amiotròfica). Dues malalties, el càncer i l’ELA, molt cruels, contra les quals necessitem encara investigar més i millor, fins que, i no perdem l’esperança, les puguem contenir, aturar i, algun dia, arribar a vèncer-les.
Però a banda de la desolació de la pèrdua de dues persones: eren pares, tenien parelles, familiars i amics al seu entorn més proper, em va cridar l’atenció que en ambdós casos tant una família com una altra s’havien arruïnat pels elevats costos dels tractaments que van seguir en les dues malalties. I que els amics dels dos actors havien organitzat recollides de fons per a poder liquidar els deutes dels tractaments mèdics i aconseguir que les famílies, parelles i fills, puguin continuar les seves vides amb uns mínims de dignitat. I parlem de dos actors coneguts i reconeguts dels que en cap dels seus historials surt cap desgavell i desmesura respecte el seu nivell de vida ni d’excessos en despeses ni en luxes. Fins i tot, s’ha sabut que algun amic, Johnny Deep, va cedir a l’Eric Dane una casa que tenia a Los Ángeles per a poder viure els seus darrers dies sense haver de preocupar-se pel pagament d’un lloguer.
I tot això em sorgeix quan aquí, justament aquesta setmana, hem tingut una vaga de metges de la sanitat pública reclamant millores en la seva situació laboral i que es vinculen directament amb l’atenció i la qualitat del servei que, com a pacients, rebrem als centres de salut d’atenció primària i a les urgències dels hospitals si és que els hem de necessitar. I també en la mateixa setmana que he mantingut una reunió amb familiars de persones residents de la residència Ramón Berenguer de la nostra ciutat on em fan saber les mancances i deficiències que les persones que hi viuen pateixen en el seu dia a dia per l’escassetat en la dotació personal pel nombre de persones que ocupen aquest equipament.
És molt habitual que no valorem prou les coses que tenim i que gaudim. I la salut pública, el nostre sistema de salut, és un d’aquests drets dels quals ens beneficiem, sovint sense ser massa conscients del que suposa tenir-lo, mantenir-lo i pagar-lo. Per fer una comparativa... potser cal tenir present que per una “simple” diabetis (que no et puguis controlar si no tens una assegurança privada o semi-pública que costa un import que moltes persones i famílies del nostre país no aconseguirien pagar) als Estats Units – l’estat suposadament més “poderós” de la Terra - pots arribar a morir a la porta d’un hospital. O que si t’has trencat un braç, en una caiguda fortuïta al carrer, i sense assegurança, no et faran cap radiografia ni te l’enguixaran...
El nostre sistema de salut es cobreix amb pressupostos públics. Paguem impostos a l’Estat pels serveis que aquest ens garanteix: infraestructures (carreteres, transports...), serveis (educació, salut, pensions...), justícia, administració general i molts altres. I no són regals. Són drets aconseguits. La nostra democràcia sorgeix d’un pacte social que suposa que tots i totes hem de contribuir per tal que la nostra societat pugui avançar i mantenir unes garanties bàsiques per a viure i conviure.
Malgrat tot... tothom sabem que tenim dificultats. Caldria millorar la educació, la sanitat, les infraestructures... (i millor que no parlem avui massa de rodalies). I que no dir de la situació de l’habitatge amb moltes persones i famílies en situació d’exclusió residencial, sense trobar un lloc digne on viure, i vivint en habitacions sense les mínimes condicions d’habitabilitat i pagant relloguers desmesurats...
Però, tot i així, no podem deixar perdre cap dels tresors que encara mantenim, malgrat que sovint els puguem veure amenaçats: la sanitat pública... !!!! L’ensenyament !!!! Les lluites pel dret a l’habitatge !!!! Les pensions !!!!
Sabem qui i com intenta defensar-los i sabem qui té altres prioritats.
Crec que va ser Gramsci qui va dir allò de “Viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà…”.
Tinguem consciència.
Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania