Establir prioritats: decisions i pressupostos que han de cobrir necessitats

Necessitem un país que prengui decisions importants i valentes especialment a l’àmbit de les cobertures i la protecció social de les persones en situacions més vulnerables.

No tenim massa sort darrerament amb certes notícies que han anat sortint pel nostre voltant i a la ciutat. El dilluns 10 vam conèixer la mort d’una altra persona sensellar a la ciutat, quan justament, pocs dies abans, amb un grapat de persones de la ciutat vam poder celebrar la cerimònia de comiat d’en Markus. En aquell acte, petit, íntim i laic, ens vam poder expressar totes per demanar que fos l’última persona que havia de morir sense una llar digna. No ha estat possible. En Vladimir ha estat el darrer.

El tancament de l’alberg de Can Bofí Vell a Badalona ha estat també una molt mala notícia. Els recursos pels qui menys tenen i més necessiten cada dia són més escassos. La seva vulnerabilitat és més que evident. Però tancar els pocs recursos i serveis que les ciutats tenen per a ells i per elles, també les dones, encara molt més invisibilitzades dins del sensellarisme, no fa que desapareguin... tampoc contribueix a millorar la situació trobar, cada cop més a les nostres ciutats entorns urbans deshumanitzats i poc amables que no garanteixen aixopluc i refugi a qui més ho precisa

El tancament dels Centres Oberts de Germina a Santa Coloma i Badalona i que presten servei a uns 320 infants, adolescents i joves i les seves famílies. També és una molt mala notícia. La Fundació que donava suport al projecte i garantia el seu finançament ha decidit el tancament. No ho fa per la desaparició de la necessitat. De fet no queda clar el motiu. Simplement ha pres la decisió i, pel que sembla, els ha interessat poc el desemparament que el tancament provoca a totes les afectades. També als seus treballadors: educadores, monitors, equips directius... una gran pèrdua després d’anys d’una tasca ingent en el medi obert

Al darrer article que vaig publicar fèiem referència a la forta pressió social que reben els Ajuntaments i que ha posat prop del col·lapse a la majoria de recursos, serveis i prestacions que les administracions -totes- disposen com a mecanismes de resposta a les necessitats bàsiques (!!!) de moltes persones: garantir l’alimentació; l’habitatge; el pagament dels subministraments: aigua, llum, gas i la resta de necessitats (bàsiques!) que cal tenir cobertes i que suposadament haurien de quedar garantides pels acords entre els Ajuntaments i la Generalitat de Catalunya: el “contracte programa”, que sorgeix de les garanties -drets- establerts a la Llei de Serveis Socials per a gaudir d’una vida amb uns mínims de dignitat.

Necessitem un país que prengui decisions importants i valentes especialment a l’àmbit de les cobertures i la protecció social de les persones en situacions més vulnerables. I això suposa l’aprovació de lleis que garanteixin la cobertura de tots aquests drets i que s’inclogui el finançament suficient perquè siguin realment efectius. És urgent una garantia suficient de Renda Bàsica per a persones i famílies amb necessitats com és urgent la dotació de recursos per a poder disposar d’habitatge social i amb la mateixa urgència els recursos per a les cobertures de la Llei de Dependència com també els recursos per atendre les persones amb malalties mentals i addiccions, com també les cobertures, atenció i suport a la infància i adolescència en risc, persones amb discapacitats, dones soles i mares monomarentals... i una llarga llista que entre totes hauríem d’acabar.

Els Ajuntaments són les trinxeres socials del país i reben tota pressió de la demanda. La feina és doble: administrar els propis pressupostos prioritzant segons les necessitats i reclamar un major i adequat finançament per part de les administracions superiors. Cal afinar... cal arribar encara a més... a totes les que es van quedant al marge... encara són masses.

 

Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania