Aquesta setmana, el passat dimarts dia 20 de febrer,  s’ha commemorat a escala mundial el Dia de la Justícia Social. Les Nacions Unides van acabar proposant la celebració d’aquest dia com a gest inequívoc de què tots els governs, administracions, i a qualsevol nivell: internacional, estatal, regional i local s’han de comprometre perquè aquest sigui l’objectiu central de totes les seves polítiques i actuacions. Un valor incorporat per definició als propis orígens, naixement i objectius de les sindicatures locals, defensores i defensors de la ciutadania.

El concepte de Justícia Social no té límit. Ens implica a totes i en totes les dimensions de la nostra vida. Que el treball sigui Just. Que la sanitat sigui justa. Que puguem gaudir d’un urbanisme just. Que tinguem unes pensions justes. Que l’accés a l’habitatge sigui just. Que els ajuts i prestacions per a les persones amb més vulnerabilitat siguin justes. Que l’atenció a les persones grans sigui justa. Que la convivència entre comunitats, persones i països sigui justa, que la relació entre gèneres sigui justa... pensem en innumerables dimensions de les nostres vides, personal o col·lectiva i valorem si les condicions que hi trobem o nosaltres mateixos provoquem són o no “justes” i on podem trobar flagrants injustícies: desigualtats, guerres, violències, insolidaritat, migracions forçades, discriminacions, mancances i dificultats que pateixen les persones d’un llistat que podria ser interminable...

Reflexionar sobre la Justícia Social també ens ha de fer pensar sobre els conceptes de “just” i de “justícia”. Hem de tenir clar que el que és “just” NO és sempre el que es determina pel que diuen les normatives i les lleis. De fet, normatives i lleis injustes les podem trobar i tenim la història plena d’exemples flagrants (des de l’esclavatge a les lleis que només atorgaven poder als homes excloent a les dones per a votar).  Sovint, les normatives vigents es poden quedar “curtes” respecte el que demanda i necessita la nostra societat. La nostra pròpia constitució – la normativa de major rang legal que tenim a l’estat – té aspectes qüestionables en termes de “justícia”. Així, en la seva redacció es fa una distinció entre aspectes que es defineixen clarament com a “drets i deures fonamentals i llibertats públiques” (dret a la vida, llibertat ideològica, creences i llibertat religiosa...) i altres que només (i aquest “només” suposa que es qualifiquen i s’exerceixen amb un diferent grau de protecció i compliment) es consideren com a “principis rectors de la política social i econòmica” (Capítol III de la Constitució). En aquest apartat es situen qüestions tan importants com la “protecció social, econòmica i jurídica de la família”, “el progrés social”, una  “distribució de la renda” que ha de ser “equitativa”, la salut, el medi ambient o l’habitatge. I un principi rector no té el mateix nivell de protecció i cobertura que un dret fonamental.

Certament, cal acceptar que sembla utòpic voler existir en un món d’absoluta “justícia social”. La humanitat som així: imperfectes, de naturalesa egoista i sembla que ens agradi repetir les mateixes errades. Els estats, els governs i les administracions ens diran que no tenen capacitat per “assumir-ho i garantir-ho tot”. I de ben segur que és així. Però també ho hem de tenir clar: la Justícia Social surt, en un principi, de la voluntat, compromís i fermesa de voler assolir-la. En tots els nivells. I després de la voluntat s’hi haurà de posar mitjans... i no tot és sempre “pressupostos i diners”.

Les meves decisions personals en el tracte i relacions amb les meves amistats, família, les companyes i companys de feina, la gent de la meva comunitat de veïns i la gent del barri no tenen preu i m’ajudaran a ser amb totes elles una persona solidària, respectuosa, empàtica... I si acabo convidant a un cafè a una persona sense llar del carrer, tampoc m’hauré trencat l’economia domèstica d’aquella setmana.

A un nivell comunitari, les persones som “animals socials” per definició, si formo part d’algun grup organitzat, entitat, associació o fins i tot d’un sindicat o un partit polític també puc estar convençut i treballar per la Justícia Social i per aconseguir que les seves propostes i accions sorgeixin i incorporin sempre aquest valor que és objectiu, guany i finalitat per a totes i per assolir-lo col·lectivament.   

Quant a les administracions, els governs i els estats els hem d’exigir que treballin de forma permanent per assolir els màxims nivells de Justícia Social en totes i qualsevol de les seves accions i decisions. I sovint, molt sovint, en moltes dimensions les dificultats no són els límits dels pressupostos, també és una qüestió de com tractem i atenem la ciutadania: posar facilitats per a la seva atenció, ser empàtiques i properes, donar respostes dins el termini i en la forma escaient. I quan els límits ens puguin venir dels pressupostos caldrà ser valent en la priorització que fem dels pressupostos i tenir present sempre que les prioritats sempre les trobarem amb les persones que més pateixen, amb les més febles, amb les que mai podem oblidar o fer veure que no passa res. I això també és Justícia Social. I sense límits.

Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania