El dia 25 de novembre es va commemorar el Dia Mundial de les persones sense llar. Molt probablement, al llarg d’aquests dies (sigui abans o després de la data en qüestió), diversos col·lectius socials, entitats del tercer sector, ONG’s omplen els carrers de pobles i ciutats donant visibilitat a la problemàtica que pateixen les persones anònimes que sobreviuen als carrers, places i racons dels nostres municipis; però també donen visibilitat a totes aquelles que malviuen en condicions d’infrahabitatge: habitacions rellogades, habitatges sota l’amenaça de desnonaments, en condicions de massificació i amb espais inadequats, assentaments a lleres de rius i de les àrees metropolitanes, locals, en llits rellogats compartint habitacions, etc.
Les combinacions del sensellarisme actualment són múltiples i, malauradament, massa diverses i ens afecten a totes directament o indirectament. Santa Coloma no és una excepció davant d’aquesta realitat i el sensellarisme també està present en la nostra radiografia urbana.
I sí, també tenim veïns i veïnes sense sostre que resideixen a la ciutat. Però sí, també tenim persones soles, famílies monomarentals i monoparentals, famílies tradicionals, gent gran en situació de dependència, persones amb discapacitat i problemes de salut mental i addiccions que viuen en situació de Sensellar. La qüestió de fons que ens planteja i ens ha d’ocupar d’aquesta preocupant situació, és el PROBLEMA real de la manca d’habitatge assequible, de la protecció d’un dret fonamental que correspon garantir a totes les administracions implicades. Tampoc podem oblidar l’impacte que suposa sobreviure i malviure en condicions de sensellarisme, ja sigui patint dificultats per accedir a un habitatge, havent de conviure en entorns domèstics hostils i en situacions violència, per accedir a una ocupació, o formació, o, simplement, a sortir de la invisibilitat a la qual, massa sovint, la societat relega al col·lectiu. Però també el sensellarisme és habitual que tingui nom de dona sola, o amb fills/es a càrrec, que procura tirar endavant dins d’una precarietat extrema.
Certament, ens correspon a totes replantejar polítiques socials viables que atenguin les necessitats de totes les casuístiques del sensellarisme a les que s’ha de respondre en el context actual. I aquestes respostes impliquen haver d’atendre en primeríssima instància la manca d’habitatge en què ens trobem, en combatre l’especulació dels preus de lloguer, en treballar per distensionar zones on el preu del mercat privat d’habitatge és impagable, i on l’accés i existència d’habitatge públic és mínim o gairebé inexistent. També és cert que cal comptar amb tots els actors i agents implicats (administracions, institucions, entitats, associacions i col·lectius socials i resta de la societat civil) per dissenyar respostes efectives, per dotar-les de recursos tècnics, humans i dels mitjans necessaris, per planificar adequadament les accions. Els costos humans de no atendre el sensellarisme són incalculables. I no podem oblidar que durant el 2024 a Santa Coloma també ens ha colpejat la mort als carrers de tres persones sensesostre i que també ens colpeja cada dia la realitat dels desnonaments que pateixen veïnes dels nostres barris.
Per tot això, ara és el moment d’apostar per trobar solucions, de seure, veure i preveure com volem, podem i hem de donar respostes, des de la col·laboració, des de les aliances i reclamant la suma d’esforços per part de totes. Perquè el ‘Sensellarisme’ és molt més que sobreviure al carrer...
Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania