I el civisme no s’imposa: s’aprèn des de la confiança, el respecte i el vincle. El nostre sistema educatiu té reptes, però també una comunitat educativa compromesa que sosté el dia a dia en condicions exigents. Desacreditar-lo de manera generalitzada no ajuda: trenca la confiança i debilita allò que volem protegir.
El debat de fons no és sumar “més eines”, sinó quin model d’educació volem. Quan es normalitzen dinàmiques de control dins dels centres, es modifica la naturalesa de l’escola i es posa en risc la convivència i l’autoritat pedagògica del professorat. Reforçar els docents vol dir donar-los més recursos, estabilitat i suport, no substituir el seu rol. L’educació no es governa amb alarmisme ni rànquings, sinó amb projecte, coherència i mirada mig i llarg termini.
Arribem a final de curs després d’un any exigent. Però, també, amb una oportunitat: ERC ha situat l’educació com a prioritat amb 500 milions d’euros addicionals per reforçar el sistema educatiu, incorporar professionals i millorar condicions laborals. Ara toca decidir: aprofundim aquest model o el desviem? Perquè la resposta és clara: més educació, més comunitat i més prevenció. I al PSC ja no li queden excuses.