Presentació

Si poguéssim destacar en un gran mapa els principals temes que s’han donat dins l’art occidental en els
darrers tres-cents anys, advertiríem com, del conjunt, sobresurten dues grans obsessions: la natura i
l’ésser humà. Des de Goya fins a Bill Viola, des de Turner fins als artistes del Land Art… Una justificació
plausible d’aquest fenomen ens la dóna el trauma històric que ocasionà la ruptura amb el món antic durant
les revolucions il·lustrades; l’emancipació respecte a una era rudimentària i dogmàtica, però més propera
potser a aquell mite de l’edat d’or en què home i natura confluïen harmoniosament, sense conflicte. Com
en l’actualitat, molts dels creadors pioners de l’aventura moderna s’abocaren a la captura d’unes inquietuds,
panteistes o existencials, que es presentaven amb l’hegemonia espiritual suficient com per substituir
les caduques icones del passat acadèmic i cristià. No es tractava d’una acció capritxosa, sinó plenament
sentida; una necessitat de reconquesta de la puresa sacrificada en nom del progrés –la Natura–, o bé
d’afirmar-se en una realitat sense més referents que l’insondable Jo.
La natura, ho deia Schiller, és una idea. No és només un decorat on delectar-nos quan ens allunyem de
la ciutat i el ciment. És també un concepte que sintetitza tot allò que l’home renuncia quan dóna un pas
civilitzat cap endavant: la senzillesa, la ingenuïtat, el doll orgànic, el ritme natural de les coses, la intuïció
animal. Per a això necessitem l’art i la cultura: perquè l’home cultivi aquest ritme primigeni que ens ajuda
a reconquerir la naturalitat de l’ésser. Els romàntics foren els pioners a reivindicar l’art com el millor
conductor de saba regeneradora per a l’home. Rousseau, Schiller, Hölderlin, Goethe, Pope, Wilde, i ben
aviat també els artistes Constable, Turner, Cézanne, Gauguin…
Amb aquesta ferida va néixer el paisatgisme modern. Per als paisatgistes més compromesos, la natura
era un referent d’innocència incontaminada i, més endavant, de reflex dels estats d’ànim més segurs o
inhòspits de l’individu. És una realitat que constaten els paisatges des de Friedrich fins a Rothko, però
també moltes propostes dels artistes de la così detta postmodernitat. En una època líquida i desmaterialitzada,
l’element artístic es dilueix en la natura mateixa; el Land Art concep la natura dins la natura, però
sempre a la recerca d’aquell complement que acabi de perfeccionar l’home, com el vell Cézanne buscant
el volum exacte dins l’espai adequat; o l’arte povera que, en algunes de les seves icones més inspirades
–Giuseppe Penone–, intenta retornar l’art al ritme fràgil de la natura. Des dels anys seixanta, no obstant,
emergeix una tercera via, que és la de denúncia, la de l’activisme compromès amb el medi. Crear catarsis
per via de la rebel·lió contra les injustícies vers l’entorn natural fou una de les aportacions d’artistes com
Joseph Beuys o Hans Haacke, entre molts d’altres que obriren l’experiència artística i que foren referents
per als artistes de la contemporaneïtat que avui els relleven i en renoven la tasca.
A l’altra vorera del riu trobem l’home, entotsolat, a la deriva introspectiva. L’escissió amb la natura ens
encamina cap a l’abstracció –si el creador és especulatiu–, o cap a la introspecció, en el cas d’un major
compromís amb la condició humana. És un moviment que palesa la necessitat dels artistes moderns i
contemporanis d’identificar-nos, com mai en cap època, amb la representació profunda de l’ésser humà;
una realitat potser accentuada per la deshumanització sense parangó històric a què s’ha vist sotmesa
la nostra espècie al llarg del segle xx. Aquesta realitat va ser immortalitzada en un primer moment per
algunes de les grans icones de la nostra era: les presons de Piranesi, els monstres de Goya, la soledat
contemplativa de Friedrich, el crit de Munch i dels expressionistes alemanys, els autoretrats de Van Gogh...
Més recentment, aquest corrent s’ha anat dilatant, especialment després de ser homologat per la filosofia
existencialista: l’angoixa de la deriva de l’ésser humà, que afirma la seva essència des de l’existència, com
advertia Sartre. Els crits de Giacometti, de Dubuffet, de Bacon, de Saura, de Baselitz, i més endavant de
Viola, de Kiefer o de Louise Bourgeoise cerquen la catarsi submergint-se en les passions humanes o les
tensions del cos –de l’individu– fragmentat.
Homo et Natura. Aquest és el tema que proposem als creadors de Santa Coloma de Gramenet per a
l’edició de l’Art Mix del 2011. Com de costum, té com a marc un tema ampli que tingui vigència dins
l’art contemporani i, alhora, dins el pensament occidental, per fer de l’art un espai de cultura, reflexió,
comunicació; una cultura actuable on plantejar-se preguntes d’abast col·lectiu: quins vincles espirituals
o reivindicatius tenim amb la natura en el segle xxi? Quin és l’estat d’esperit de l’ésser humà en una era
tecnocràtica? Com es representen les passions humanes de l’individu en el segon mil·lenni?