Projecte de decret llei d’ordenació dels equipaments comercials 22/12/2009. EXPOSICIÓ DE MOTIUS
I
L’activitat comercial ha estat un factor determinant en la configuració i creixement de les ciutats europees, especialment en el nostre àmbit mediterrani. Els llocs on tradicionalment s’ha implantat el comerç han configurat els centres històrics dels nostres pobles, ciutats i barris i han tingut i segueixen tenint una incidència innegable i determinant en l’ordenació física del territori.
La implantació del comerç ha estat sotmesa a criteris racionals d’ordenació basats en paràmetres que tenen com a objectiu la protecció de determinades necessitats dotacionals bàsiques, fonamentades en l’interès general. La conseqüència ha estat que les ciutats i pobles han esdevingut nuclis més compactes, més autosuficients i socialment més cohesionats, en els que el comerç ha exercit una innegable funció aglutinadora. Unes ciutats compactes que contribueixen a reduir la mobilitat i evitar desplaçaments innecessaris. Unes ciutats equilibrades en que l’ús residencial es combina d’una manera harmònica, entre d’altres, amb les activitats comercials i de serveis. Unes ciutats socialment cohesionades que garanteixen que els ciutadans i ciutadanes, independentment que tinguin, o no, possibilitats de desplaçar-se, puguin satisfer llurs necessitats a partir de serveis públics accessibles.
En aquest sentit, per poder gaudir d’unes poblacions millors per a tothom cal promoure una gestió urbana sostenible en la que el sòl ha de ser tractat com un recurs limitat que s’ha d’utilitzar de la manera més eficient possible, delimitant la localització dels grans projectes comercials de manera estratègica, per tal d’assegurar l’accessibilitat mitjançant els transports públics disponibles. De la mateixa manera, l’adopció de criteris de gestió urbana sostenible és necessària per tal d’obtenir el millor partit possible dels beneficis de la proximitat i de l’aplicació d’estratègies avançades d’estalvi de recursos, amb la finalitat d’evitar l’increment dels efectes nocius sobre el medi ambient que comporten determinades implantacions comercials perifèriques. Aquest precisament és el sentit dels plantejaments formulats pels representats dels diferents Estats de la Unió en la reunió de Potsdam pel que fa a l’Estratègia Territorial Europea per un desenvolupament equilibrat i sostenible, en els que ja es reconeixia la necessitat de control sobre l’expansió territorial urbana per poder garantir el creixement sostenible de les ciutats. És per això que cal adoptar el concepte de compacitat com un dels principals criteris que han de presidir el desenvolupament urbanístic per tal de poder assolir els objectius de preservació mediambiental fixats.
L’experiència acumulada a partir de l’ordenació dels equipaments comercials a Catalunya i més concretament a partir de la Llei 18/2005 d’equipaments comercials, ens permet afirmar que la normativa ha contribuït a configurar aquest model territorial i a potenciar els nuclis urbans respecte de les perifèries, d’altra banda en consonància amb els principis fonamentals del desenvolupament urbanístic del país.
En definitiva, s’ha reforçat el paper de les ciutats en el territori, s’ha contribuït a potenciar l’activitat en els nuclis urbans, evitant, al seu torn, problemes d’accessibilitat i contaminació.
II
D’altra banda, l’article 121.1 de l’Estatut d’autonomia atribueix a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva en matèria de comerç que, en tot cas, inclou la determinació de les condicions administratives per a l’exercici de l’activitat comercial i, entre d’altres qüestions, la classificació i la planificació territorial dels equipaments comercials, la regulació dels requisits i del règim d’instal·lació, ampliació i canvi d’activitat dels establiments i l’adopció de mesures de policia administrativa en relació a la disciplina del mercat.
Tenint en compte aquesta competència exclusiva de la Generalitat i el que estableix l’article 113 de l’Estatut d’Autonomia, esdevé necessari adaptar la normativa reguladora de l’ordenació dels equipaments comercials al que estableix la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre, relativa als serveis en el mercat interior (DSMI). Aquesta adaptació ha de preservar la prossecució de determinats objectius fonamentats en raons imperioses d’interès general de tipus urbanístic, mediambiental i de preservació del patrimoni històrico-artístic, que empara la pròpia Directiva i que es concreten en garantir l’exercici de la llibertat d’establiment i de la lliure circulació dels prestadors de serveis a l’àmbit territorial de Catalunya; establir les directrius a les que s’han d’adequar els establiments comercials per tal de satisfer les necessitats de la ciutadania, i impulsar un model d’urbanisme comercial basat en l’ocupació i la utilització racional del territori, amb usos comercials que permetin un desenvolupament sostenible; contribuir a l’establiment de models d’ocupació del sòl que evitin al màxim la dispersió en el territori; reduir la mobilitat i evitar desplaçaments innecessaris, tant de persones com de mercaderies que congestionin les infraestructures públiques i incrementin la contaminació atmosfèrica derivada del trànsit de vehicles inherent a la dinàmica de funcionament de determinats tipus d’establiments comercials; potenciar el model de ciutat en el qual l’ús residencial s’harmonitza amb les activitats comercials i de serveis; garantir l’aprovisionament, la diversitat d’oferta i la multiplicitat d’operadors en un model de ciutat que ofereixi les mateixes possibilitats per a tots els ciutadans i ciutadanes ; afavorir l’equilibri territorial en totes les comarques i zones urbanes dels municipis, per a que puguin disposar d’una xarxa de serveis comercials suficient i adaptada a les demandes de les persones consumidores i usuàries de tot el territori; assolir un alt nivell de protecció de les persones i del medi ambient en conjunt, per a garantir la qualitat de vida, mitjançant la utilització dels instruments necessaris que permetin prevenir, minimitzar, corregir i controlar els impactes ambientals que la implantació d’establiments i l’exercici de les activitats comercials comporten i afavorir un desenvolupament econòmic sostenible, amb els mínims condicionants possibles, en coherència amb els objectius establerts de preservació del medi ambient.
A més, atenent a l’experiència assolida, juntament amb l’evolució constant inherent a l’activitat comercial, es fa aconsellable adequar els mecanismes necessaris per aconseguir els objectius esmentats adaptant els criteris de valoració i de planificació a la realitat actual del territori, tenint en compte les competències atribuïdes a la Generalitat de Catalunya en matèria d’ordenació del territori i urbanisme per l’article 149 de l’Estatut d’Autonomia. En aquesta línia, cal introduir una distinció entre els establiments comercials en funció de la seva localització en el territori, en concordança amb la planificació territorial i urbanística, tenint en compte, especialment, la seva incidència sobre la mobilitat, el medi ambient i el patrimoni històrico-artístic. Aquesta distinció es materialitza , tant pel que fa a la previsió de localització com pel que fa a l’aprofundiment de la intervenció administrativa.
Pel que fa a la localització dels establiments comercials, en coherència amb els preceptes del Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, la possibilitat d’ implantar -se està directament relacionada amb el catàleg de serveis de què han de disposar aquests municipis. Així, es garanteix una resposta adequada als impactes mediambientals – com el tractament de residus- i sobre la mobilitat generada – com la disposició de transport urbà col·lectiu- que puguin generar les noves implantacions comercials. En aquesta línia,els municipis de menys de 5.000 habitants poden acollir establiments comercials de fins a 800 metres quadrats de superfície de venda, els municipis entre 5.000 i 50.000 habitants o assimilats i les capitals de comarca, poden acollir establiments comercials fins a 2.500 metres quadrats de superfície de venda i són els municipis de més de 50.000 habitants, o assimilats, i les capitals de comarca, els que poden acollir els establiments d’una superfície de venda igual o superior a 2.500 metres quadrats.
Pel que fa a l’aprofundiment de la intervenció administrativa, a partir dels 1.300 metres quadrats de superfície de venda , es requereix una comunicació adreçada al departament competent en matèria de comerç de la Generalitat, que serà l’organisme encarregat de vetllar pel control i la verificació de les dades mitjançant el mecanisme de la declaració responsable. A més, en base als estudis previs realitzats, els establiments comercials que superen els 2.500 metres quadrats de superfície de venda, estan sotmesos a una llicència comercial per a l’atorgament de la qual, es valoren, entre d’altres, qüestions específiques relacionades amb l’ impacte que generen en el medi ambient, en la mobilitat i en el paisatge.
III
L’ús comercial es pot materialitzar en diferents categories d’establiments. En funció dels arguments exposats, i en determinats casos excepcionals, cal que estiguin subjectes a sistemes de control previ per a la seva implantació, ampliació i canvi d’activitat, sempre buscant l’objectiu de la compacitat, per tal d’assolir l’equilibri territorial, amb el mínim impacte mediambiental possible, tenint en compte les disponibilitats i previsions relatives a la xarxa viaria, les infraestructures i el transport públic. Així mateix, i dins el marc de desenvolupament de polítiques mediambientals i de mobilitat, aquest Decret llei fa referència a criteris a tenir en compte en el procediment per a l’anàlisi de les implantacions comercials, ja sigui mitjançant mecanismes de declaració responsable o d’informes vinculants emesos per altres administracions, avaluats dins el marc del procediment establert per a l’atorgament de les llicències comercials.
En aquest sentit, la idoneïtat i proporcionalitat d’aquest mecanisme de control previ a l’exercici de determinades activitats comercials, que es regula en aquest Decret llei i que es concreta en aquells establiments amb una superfície de venda superior a 1.300 metres quadrats, es justifica pels perjudicis irreparables o de difícil reparació i quantificació - tant per als propis operadors com per a tercers i per als béns jurídics a protegir-, inherents a qualsevol altre sistema de control a posteriori, atesa la magnitud de l’ impacte de l’execució i posada en funcionament dels projectes comercials que hi estan sotmesos, amb els corresponents perjudicis afegits que podria comportar el cessament d’una activitat econòmica d’envergadura que ja es trobi en funcionament.
Aquest mecanisme de control previ preveu examinar en primer lloc l’adequació del projecte al planejament urbanístic vigent i a la localització adient en base a aquest Decret llei. Posteriorment, i d’acord amb els corresponents indicadors, es valora l ’impacte mediambiental del projecte –a nivell d’estructura i de funcionament de l’establiment- sobre el territori, amb especial atenció a la incidència que pugui tenir sobre la xarxa viària, les infraestructures públiques i el transport públic existent i previsible, tenint en compte també les mesures encaminades a afavorir la sostenibilitat ambiental, la protecció de possibles afectacions sobre el patrimoni cultural i per donar resposta a les demandes de les persones consumidores i de la ciutadania en general.
IV
La Directiva 2006/123/CE, de 12 de desembre, relativa als serveis de mercat interior (DSMI) suposa un punt d’inflexió en les relacions entre el sector empresarial i les administracions públiques, i, en conseqüència, amb l’activitat comercial i la implantació dels seus equipaments. Efectivament, la DSMI suposa, pel que fa a l’activitat econòmica i comercial, un canvi conceptual que afavoreix el règim de comunicació sobre el d’autorització i impulsa la interoperabilitat i coordinació entre els diferents nivells administratius que intervenen. Així mateix, aquest canvi ofereix l’oportunitat de realitzar una millora substancial a nivell operatiu i organitzatiu en l’àmbit de la simplificació administrativa i la tramitació electrònica amb la posada en funcionament de la Finestreta Única Empresarial que la pròpia Directiva impulsa.
Així mateix, la DSMI fa necessària l’adaptació normativa d’una part important de la regulació existent en el sector empresarial, i efectivament, l’ordenació dels equipaments comercials no n’és una excepció, de manera que el contingut del present Decret llei recull uns canvis substancials respecte de l’ anterior regulació els quals estan en plena sintonia amb els pilars fonamentals amb els que se sustenta la DSMI. En primer lloc, la important tasca de simplificació administrativa que suposa l’ampliació del règim de comunicació vers el d’autorització i l’eliminació d’aportació de documentació, en especial aquella que es genera en qualsevol de les administracions públiques. En segon lloc, l’ impuls dels mitjans electrònics, que suposa un increment important de l’accessibilitat a les administracions públiques, un acostament al sector comercial i, en definitiva, una important supressió de les barreres que han d’impulsar l’activitat econòmica. Finalment, la DSMI destaca la importància de la implantació de la Finestreta Única Empresarial, la finalitat de la qual és desenvolupar un important paper de suport al prestador o prestadora de l’activitat empresarial, concentrant les informacions que aquest necessita, i facilitar la tramitació administrativa, sigui quina sigui l’autoritat administrativa que en té les competències. Tots aquests aspectes fonamentals de la DSMI tenen el seu reflex en el present Decret llei.
En aquests darrers anys les administracions públiques en general i l’ Administració de la Generalitat de Catalunya en particular, han realitzat especials esforços per tal de millorar les seves relacions amb la ciutadania, incorporant l’ús de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, modernitzant la seva prestació de serveis i sobretot obligant-se a fer les adaptacions jurídiques, tecnològiques i organitzatives necessàries que permetin garantir els drets de la ciutadania a relacionar-se per mitjans electrònics. Per tant, cal una adaptació tant a la DSMI com a la resta de la normativa vigent en matèria de simplificació administrativa i d’administració electrònica. En aquest sentit són destacables les aportacions de tres normes, una de caràcter estatal, però bàsica per a totes les administracions públiques i dues de caràcter reglamentari per a l’ Administració de la Generalitat.
En primer lloc, la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics. Aquesta Llei té molts aspectes remarcables relacionats amb el reconeixement dels drets de la ciutadania a relacionar-se amb les administracions públiques per mitjans electrònics i en conseqüència les corresponents obligacions de les administracions públiques per donar garanties de compliment d’aquests drets. Però en relació al present text normatiu, cal destacar els aspectes relacionats amb la cooperació inter i intra administrativa (Títol IV) que esdevé un dels puntals d’aquest Decret llei d’ordenació dels equipaments comercials. Efectivament, del present text normatiu destaquen aquells aspectes relacionats amb la coordinació interna de les unitats administratives de la Generalitat responsables d’elaborar informacions imprescindibles per a la valoració en les llicències comercials i que requereixen una important coordinació entre elles per tal de no suposar càrregues innecessàries a la persona comerciant o promotora. Aquest aspecte ha de ser impulsat necessàriament per tal de poder fer realitat la interoperabilitat dels sistemes d’informació i aconseguir els propòsits de millora en la tramitació que pretén aquest Decret llei. Però també són destacables les necessitats de coordinació i interoperabilitat entre les diferents administracions públiques afectades i en especial entre els Ajuntaments i l’Administració de la Generalitat, que han d’aconseguir una important fluïdesa en les seves comunicacions, amb l’ús de les plataformes tecnològiques corporatives que donen servei.
En segon lloc, s’ha de destacar també la important aportació al text del present Decret llei, d’aquells aspectes relacionats amb la simplificació administrativa continguts al Decret 106/2008, de 6 de maig, de mesures per a l’eliminació de tràmits i la simplificació de procediments per facilitar l’activitat econòmica. La implantació d’aquest Decret ha permès avaluar els importants beneficis a l’activitat econòmica que suposa l’aplicació d’un model simple de relació amb la ciutadania, amb l’ús de les declaracions responsables (Capítol II) i la comprovació a posteriori de les dades declarades, així com les actuacions necessàries per a facilitar i simplificar la relació entre l’ Administració de la Generalitat i les empreses (Capítol I). L’aplicació d’aquest model suposa també la realització de determinats canvis organitzatius que permetin posar el pes en les accions de comprovació, inspecció i si s’escau sanció administrativa posterior a l ’inici de les activitats i no tant en els controls previs a l’ inici de l’activitat econòmica.
Finalment i en tercer lloc, el Decret 56/2009 de 7 d’abril, per a l’ impuls i desenvolupament dels mitjans electrònics a l’ Administració de la Generalitat, pel que fa a l’organització administrativa de la Generalitat, fa especial atenció per un costat a l ’impuls de la interoperabilitat (capítol III) i a la necessària coordinació entre les diferents administracions públiques catalanes; i per un altre, a tot el que implica la tramitació electrònica, a la importància de la simplificació prèvia dels tràmits: compliment de requisits, aportació de documents i, en especial, l’eliminació de passos innecessaris en els procediments. La construcció de serveis electrònics és un deure, una obligació de les administracions públiques que aporten una major proximitat, accessibilitat i transparència a les relacions de les administracions amb la ciutadania, i que fan imprescindible la realització de determinades actuacions que afecten a tres àmbits : actuacions jurídiques, de les quals el present text normatiu n’és una mostra; actuacions tecnològiques, que impliquen l’ús de totes aquelles eines de caràcter corporatiu que permeten realitzar els tràmits per mitjans electrònics; i finalment de caràcter organitzatiu, tant pel que fa a la simplificació procedimental com pel que fa a les adaptacions i canvis estructurals i en les formes de treballar dels empleats i empleades públiques que ho han de portar a terme. Aquest Decret llei d’ordenació dels equipaments comercials, perfectament influenciat per tots aquests referents normatius, tant de caràcter europeu, estatal com nacional, pretén regular i ordenar la implantació dels establiments comercials a Catalunya, amb un esperit de millora i de proximitat propi dels nostres temps.
V
D’acord amb el que preveu l’article 38 de la Llei 13/2008, del 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, en relació amb el que determina l’article 64 de l’ Estatut d’ Autonomia aquesta disposició adopta la forma de Decret llei atesa l’ extraordinària i urgent necessitat de disposar de manera immediata d’un marc normatiu regulador dels equipaments comercials adaptat als principis i prescripcions que estableix la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior (DSMI). Segons determina l’article 44.1 de la DSMI els Estats membres disposen fins el 28 de desembre de 2009 per incorporar al seu dret intern mitjançant les modificacions i incorporacions legals, reglamentàries i administratives oportunes per tal de donar compliment al que estableix aquesta norma comunitària, segons obligació que dimana de l’article 249 del Tractat constitutiu de la Unió.
En aquest sentit, l’adaptació de la normativa en l’àmbit de l’ordenació dels equipaments comercials s’ha vist impel·lida a portar-se a terme en aquests moments per la concurrència de diversos factors i per la seva pròpia complexitat. D’una banda, s’ha aprovat recentment la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici, que transposa a l’ordenament jurídic estatal la Directiva 2006/123/CE. D’altra banda, la DSMI i l’ esmentada Llei 17/2009, de 23 de novembre, han comportat la necessitat de modificar la legislació estatal d’ordenació del comerç minorista. Si bé, com s’ha indicat anteriorment, la Generalitat de Catalunya ostenta competència exclusiva per a la regulació dels equipaments comercials, en els termes previstos per l’article 121.1 de l’ Estatut d’autonomia, també és cert que no ha de ser aliena a les modificacions en la normativa estatal referida i, per tant, si s’hagués optat per adaptar la legislació de l’ordenació dels equipaments comercials a la DSMI amb caràcter previ a la transposició efectuada pel legislador estatal, es podria haver propiciat una situació d’inseguretat jurídica contrària a l’ordenament jurídic, que hauria col·locat als operadors econòmics de la distribució comercial que actuen en el territori de Catalunya en la situació de disposar d’una normativa autonòmica adaptada a la Directiva i una normativa estatal encara no transposada. La voluntat d’evitar aquesta situació ha comportat que, en ésser tan recent el fet de l’aprovació de la legislació estatal esmentada i tan propera l’expiració del termini per transposar la Directiva, l’adequació de la normativa d’ordenació dels equipaments comercials a la DSMI esdevingui una necessitat urgent que fa idoni l’ús del decret llei previst en l’article 64 de l’ Estatut d’autonomia. Així mateix, el nou escenari legal, amb l’aplicació de la DSMI i les disposicions estatals referides anteriorment, igualment aconsellen adoptar, amb caràcter d’urgència, aquesta mesura legislativa extraordinària per tal d’evitar situacions que poden comportar abundants elements d’incertesa en relació al marc legal aplicable a determinades implantacions comercials, i les conseqüències que es poden derivar del principi d’efecte directe vertical que la jurisprudència reconeix a determinats aspectes de les Directives comunitàries.
Per tant, la concurrència d’aquestes circumstàncies justifiquen la necessitat extraordinària i urgent d’aquest Decret llei, d’acord amb el que preveu l’article 38 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern.
VI
Aquest Decret llei s’estructura en sis títols (inclòs el títol preliminar), trenta-sis articles, onze disposicions addicionals, nou disposicions transitòries, tres disposicions derogatòries i quatre disposicions finals.
El Títol Preliminar esta dedicat a l’objecte i finalitat, àmbit d’aplicació, i principis rectors d’aquest Decret llei en el que hi figura també una relació de definicions de determinats termes i conceptes als efectes del que s’estableix a l’articulat. En aquest apartat s’especifiquen els elements que determinen l’abast del Decret llei, els principis en els que es fonamenta i els objectius que es persegueixen d’acord amb el marc jurídic establert, tant a nivell autonòmic i estatal com comunitari.
En el Títol I es fa referència a diverses fórmules de classificació dels establiments comercials com a eina per a facilitar la interpretació i l’aplicació del Decret llei. Així, a l’article 6 es defineix detalladament la classificació per categoria d’establiment atès que es determinen uns paràmetres imprescindibles per articular i aplicar els mecanismes reguladors previstos al Decret llei.
El Títol II està dedicat a la planificació i l’ordenació de l’ús comercial. Consta de quatre articles on es defineix el concepte de trama urbana consolidada (TUC), s’estableixen els criteris i procediments per a la seva delimitació. Així mateix, es relacionen les categories d’establiments amb els diferents àmbits on aquestes són admeses; i es regula com s’incorporen els criteris de localització dels usos comercials, previstos en aquest Decret llei, en els instruments de planificació urbanística.
En el Títol III es detallen els règims d’intervenció administrativa en la materialització de l’ús comercial. A més dels principis generals en què es fonamenta aquesta intervenció administrativa, en aquest Títol també s’estableix quins són els criteris de valoració que de forma proporcionada i basats en raons imperioses d’interès general afecten el control dels establiments comercials – localització, adequació urbanística, mobilitat generada, incidència ambiental i impacte i integració paisatgística-. També es regulen els procediments dels dos règims d’intervenció previstos – comunicació i llicència comercial- per a noves implantacions, ampliacions, canvis de d’activitat, remodelacions i canvis de titularitat, així com els òrgans als que correspon la competència per a la seva tramitació. Finalment, es detalla el règim jurídic de les corresponents resolucions i la seva vigència i caducitat.
En el Títol IV es fa referència al Pla de Competitivitat del Comerç Urbà com a instrument que té per objecte contribuir a la millora de l’eficiència del comerç posant a l’abast del sector determinades eines.<s></s>
En el Títol V es determina, d’una banda, quins són els òrgans als que correspon intervenir tant en la supervisió del compliment dels preceptes continguts en aquest Decret llei com en el control de les empreses pel que fa a la lliure i lleial competència en l’exercici de l’activitat comercial que es reconeix, en exclusiva, a l’ Autoritat Catalana de la Competència, i de l’altra s’estableix el marc jurídic en el que s’han de desenvolupar l’exercici de les competències del personal inspector adscrit al Departament competent en matèria de comerç, així com la relació dels tipus infractors, els diferents nivells de qualificació de les infraccions i les mesures accessòries aplicables. També es fa referència i s’identifiquen les administracions públiques que han d’exercir la potestat sancionadora, així com la normativa a què s’ha d’ajustar el procediment administratiu per a sancionar els tipus infractors previstos en el present Decret llei.
En les disposicions addicionals, es reconeixen, entre d’altres, facultats específiques a l’Ajuntament de Barcelona, ateses les característiques que li són pròpies d’acord amb la seva condició de capital, específicament reconegudes en la Carta Municipal; també es reconeix l’ especial incidència que en l’àmbit dels equipaments comercials té la Llei 2/1989, de 16 de febrer, de centres recreatius turístics.
En les disposicions transitòries, es regulen, entre d’altres, les previsibles situacions d’interinitat relatives a les trames urbanes consolidades i al règim jurídic aplicable.
Les disposicions derogatòries deixen sense efecte les normes que substitueix el present Decret llei, llevat de les situacions de transitorietat previstes, i també deroga de manera específica el Capítol II del Títol VII de l’ esmentat Text refós de la Llei de taxes i preus públics de la Generalitat de Catalunya, atès que desapareix la taxa vinculada a la tramitació d’expedients d’anàlisi del grau d’implantació de les empreses de distribució comercial, inherent al sistema de control econòmic a priori que es suprimeix amb la regulació continguda en aquest Decret llei.
En les disposicions finals es modifica el capítol corresponent a la taxa per a la tramitació de la llicència comercial de la Generalitat regulada en el Text refós de la Llei de taxes i preus públics de la Generalitat de Catalunya aprovat pel Decret legislatiu 3/2008, de 25 de juny, per tal d’adaptar-la al nou procediment establert, però sense modificar la seva estructura i contingut. Per últim, es preveu l’entrada en vigor immediata del Decret llei.
Per tot això, en ús de l’autorització concedida en l’article 64 de l’ Estatut d’ Autonomia, a proposta del conseller d’ Innovació, Universitats i Empresa i d’acord amb el Govern.
Tornar a Inici
Compartir
