El passat 11 de març, en el marc de les Jornades de la Dona i a l’espai de La Ciba, vaig tenir l’oportunitat de participar en la taula rodona organitzada per CEMFIS sobre accessibilitat i perspectiva de gènere. Ho vaig fer com a Defensora de la Ciutadania de Santa Coloma de Gramenet, des d’una convicció clara: quan parlem d’accessibilitat, no estem parlant només de barreres físiques o de solucions tècniques, sinó de drets, d’igualtat real i de dignitat.
La reflexió compartida durant la jornada va posar sobre la taula una idea fonamental: l’accessibilitat no es pot entendre de manera reduïda. No n’hi ha prou amb eliminar obstacles arquitectònics. També cal garantir que la informació sigui comprensible, que els serveis siguin entenedors, que els itineraris siguin segurs i que totes les persones puguin participar en la vida comunitària amb autonomia. Quan aquesta mirada incorpora la perspectiva de gènere, es fa encara més evident que les barreres no afecten tothom igual. Les dones grans, les dones amb discapacitat, les dones cuidadores o aquelles que viuen situacions de vulnerabilitat acumulen sovint dificultats específiques que no poden quedar invisibilitzades.
Des de la institució que represento, aquesta realitat es percep amb molta claredat. Sovint, les situacions que arriben a la nostra oficina no es presenten explícitament com un problema d’accessibilitat, però al darrere hi trobem la mateixa pregunta de fons: qui està quedant fora dels serveis, dels drets o dels espais de participació, i per què? Una comunicació administrativa que no s’entén, un recorregut insegur, un tràmit massa complex o un servei que no s’adapta a la realitat de la persona poden acabar generant exclusió, dependència i desconfiança.
Per això esdevé clau la proximitat de la nostra feina diària en l’atenció a les persones. La proximitat no és només ser a prop físicament; és escoltar de manera directa, captar el detall de les dificultats quotidianes i entendre que darrere d’una queixa concreta sovint hi ha un problema estructural. Aquesta mirada propera permet detectar allò que de vegades no apareix en els grans discursos: com una manca d’accessibilitat pot limitar l’autonomia, la seguretat o la participació real d’una persona en la seva comunitat. I també permet impulsar canvis que no siguin només puntuals, sinó útils i duradors.
En definitiva, cal reivindicar que l’accessibilitat ha de ser una condició bàsica de qualsevol política pública que es vulgui justa. No pot ser un afegit ni una millora opcional. Cal incorporar-hi una mirada interseccional, entendre les desigualtats de partida i garantir ajustos raonables, informació clara, entorns segurs i serveis pensats des de la diversitat real de les persones. En definitiva, no es tracta només que els drets estiguin reconeguts, sinó que es puguin exercir de manera efectiva.
Com a Defensora de la Ciutadania de Santa Coloma de Gramenet vull i puc aportar precisament aquesta visió: una mirada institucional, però profundament vinculada a la vida real; una mirada de drets, però arrelada a l’experiència concreta de la ciutadania. Perquè garantir drets no és només obrir portes. És assegurar que tothom les pugui travessar en condicions d’igualtat, amb comprensió, amb seguretat i amb autonomia. I aquesta és, sens dubte, una de les millors maneres d’entendre la qualitat democràtica i la humanitat de les nostres institucions.
Pepa González Lara
Defensora de la ciutadania