Aquesta setmana hem celebrat de nou el Dia Internacional dels Drets Humans. Es tracta de la commemoració de la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948.

Són moltes i diverses les mirades que cal fer per ser conscients de la situació actual dels Drets Humans al nostre món. Necessitem mirar i reconèixer les mancances i necessitats globals per poder identificar i situar també les mancances i necessitats locals, més fàcilment al nostre abast i on podem prendre entre totes decisions que puguin ser efectives i pràctiques. I sovint molt a prop de casa.

Els conflictes bèl·lics com els d’Ucraïna, Palestina, Gaza, Sudan, Etiòpia, Afganistan, Síria, República Democràtica del Congo, Colòmbia... i molts d’altres. No hi ha un sol continent lliure de conflictes amb morts, persones desplaçades i refugiades que pateixen i cerquen i necessiten protecció internacional per a garantir les seves vides i  la seva supervivència. Ens queden lluny i les nostres capacitats d’actuar són força limitades. Però comptem a una sòlida xarxa d’entitats i associacions que des de la proximitat actuen als llocs de conflicte. I els hi podem oferir suport de múltiples formes.

Les situacions de crisi social i econòmica d’arreu del món també són una preocupant  font de conflictes i patiment per a les persones. És evident que s’agreuja la situació als països del Tercer Món i als països en processos més avançats de desenvolupament, però ningú en queda exempt i ni les majors i més potents regions, països i comunitats d’Europa i Amèrica o dels països asiàtics més rics tenen comunitats, grups, famílies i persones en situacions de vulnerabilitat, patiment i pobresa extrema.

“Nosaltres” (segurament la gran majoria dels que llegirem aquestes línies... i per això ho vull destacar amb les cometes...) avui no passarem fred, tindrem un llit on dormir i haurem sopat a casa nostra. I certament, tampoc som els responsables del món on ens ha tocat viure. “Nosaltres” no fem desnonaments, no enviem a gent a l’atur, ni maltractem treballadors, no fem pagar lloguers d’escàndol per pisos que sovint s’assemblen més a coves, no decidim el personal que necessita una residència per garantir una correcta atenció a les persones grans que hi viuen, ni els metges que cal per assegurar la correcta atenció sanitària als CAP’s i als hospitals, o els professionals que cal tenir per l’atenció a les persones amb problemes de salut mental o addiccions. Tampoc tenim la culpa de la precària situació que pateixen moltes dones soles amb fills a càrrec seu, que viuen rellogades –sense garanties ni contractes- en habitacions de pisos petits i freds. I encara pitjor per dones i homes sensellar, invisibles, que han de sobreviure pels nostres carrers i en condicions d’infrahabitatge molt diverses. O de mantenir a moltes persones immigrants en situacions d’irregularitat per les dificultats per assolir els permisos de residència i treball. Tampoc decidim els imports de les pensions i prestacions, algunes d’elles insuficients per a persones en situacions de dependència o malalties importants.

Cap de “nosaltres” en som responsables... però elles i ells existeixen. Tenen noms i cognoms. Són grans i petits... i ens necessiten cadascuna d’elles amb les seves històries de vida. Viuen en situacions greus d’alta vulnerabilitat i pateixen cada dia grans mancances que els fan la vida més complexa. I també els hem d’escoltar, saber què pensen, què volen i com creuen que els podem ajudar. I encara que totes hi treballem i volem actuar per a reduir l’impacte que generen totes aquestes vulnerabilitats, massa sovint, aquestes són moltes, complexes i diverses i ens resulta impossible arribar a totes.

Necessitem el compromís de tots “nosaltres” en aquesta tasca. Dels governs i les autoritats. Estatals, autonòmiques i locals. Responsables polítics i tècnics. Activant polítiques capaces de millorar la vida de les persones, de les nostres veïnes i veïns que pateixen aquestes situacions de vulnerabilitat. No tinc cap dubte del compromís de la nostra ciutat. El nostre govern local, les nostres xarxes d’entitats i associacions, les associacions de veïns, els partits polítics... veïnes i veïns de Santa Coloma. Som una ciutat solidària i activa. I totes estem i hem d’estar compromeses amb aquestes necessitats. Només així, a poc a poc, podrem garantir més i millor el respecte, les garanties i el compliment dels Drets Humans.

Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania