No toca ara entrar en l’anàlisi dels resultats. No és l’objecte d’aquest article. Els resultats són els que són i ens toca a totes acceptar-los i assumir-los com el producte, més o menys perfecte o imperfecte, de la democràcia que tenim. Però hem de ser conscients del que hi ha darrere de cada partit dels que s’han presentat, de cada ideologia. Tots tenen o tenim uns valors i una visió del món i cadascun dels partits té una mirada i una concepció del país que vol viure i tenir.
I amb tot aquest panorama, de propostes electorals, de propaganda dels partits i de sobredosi de propostes d’ideologies diverses no m’he pogut estar de fer comparacions entre el que són els seus discursos i el que veiem i ens diuen a certs anuncis comercials també vistos a les ràdios i a les televisions. En aquests anuncis i com argumentari per a fer-nos convèncer de les bondats dels seus productes acaben amb una suposada i “innocent” frase que ens diu que ells: “Som de confiança. Som d’aquí” (crec que n’hi ha algun més, però ara mateix recordo un anunci de compravenda de cotxes, un altre d’un producte financer, perquè la gent gran contracti un vitalici sobre el seu habitatge per a complementar la seva pensió i els eslògans del tipus “la nostra” utilitzats àmpliament en molts productes).
Estem segurs que “si són d’aquí, són de confiança”? Què vol dir i què és exactament ser d’aquí? Haver nascut a Catalunya? Haver nascut a Espanya? Haver nascut a Europa? Cal ser d’algun “color / lloc” concret? Necessitem els “8 cognoms catalans”, els “8 cognoms bascos” o els “8 cognoms espanyols” per a ser considerats “del país”? Què és exactament això de “lo nostre”? I, per cert, posats a saber, de quin país parlem...?
Les identitats que cadascuna tenim estan conformades més per ambigüitats i percepcions que per certeses i són, sense cap mena de dubte, el resultat dels contactes i barreges que es provoquen entre cultures, persones i sensibilitats d’orígens i en generacions diverses. I és així que ho considerem com “lo nostre” per oposició al que creiem que no ho és o que no ho sentim així.
Els partits polítics –de tot l’espectre electoral, des de l’esquerra fins a la dreta- busquen, com els anuncis, que els fem confiança i que comprem el seu producte o els hi donem el nostre vot... perquè defensen “lo nostre” i “són d’aquí”?
En pocs dies reobrirem un nou procés electoral amb les eleccions europees. I ens tornaran a exposar propostes segons la ideologia de cada partit. I escoltarem de nou plantejaments sobre la seguretat ciutadana, les persones immigrades i el control de fronteres, el treball i les pensions, les prestacions i els ajuts. En l’imaginari sortirà el que tenim, el que necessitem, el que volem i el que ens falta. I parlarem dels nostres drets. Dels drets dels qui som d’aquí... però no dels drets i les obligacions de totes.
Moltes, massa persones, ni voten ni compten. Viuen entre nosaltres, netegen les nostres llars, cuiden a la nostra gent gran, cuinen, renten plats i serveixen a bars i restaurants, ens porten el menjar a domicili en rutes ciclistes perilloses, cullen fruita als nostres camps, ens lliuren paqueteria d’articles comprats a través de les xarxes i formen part en colles de manobres en la construcció i reformes. I la gran majoria sense contracte, sense padró, sense targeta sanitària, vivint en infrahabitatges i habitacions i en condicions de pobresa i exclusió social.
Potser seríem conscients del que suposen pel nostre benestar i per a la nostra economia si poguessin fer, tots junts / totes juntes, una setmana de vaga. I quantificar més clarament la seva aportació, en termes econòmics al desenvolupament del país. I potser descobriríem que les balances de les seves aportacions respecte a les despeses que generen no estan de cap manera desequilibrades. Però no ho faran. Són i viuen de forma massa precària i no s’ho poden permetre.
Segurament ens és relativament fàcil a totes identificar que certes propostes d’alguns partits més “extrems” són un “discurs d’odi”. Acostumen a ser discursos barroers i ofensius. Ja sigui contra persones migrades, persones amb identitats sexuals diverses o alternatives o contra la igualtat de gènere, entre altres discriminacions. Però hem de saber veure que també hi ha discursos dins de programes polítics, d’altres partits polítics també d’esquerres i de dretes, més subtils, i que per acció i/o per omissió també són discursos que no incorporen i exclouen a moltes persones. I no ho podem ignorar.
I justament per això, cal anar amb compte amb “els discursos d’odi”. Els drets humans són per a totes. Per tant, molt millor si anem amb compte “amb –tots- els discursos”.
Pepa González Lara
Defensora de la Ciutadania de Santa Coloma de Gramenet
Joan Antoni Martínez Prat
Adjunt