Davant l'aixecament militar i el desfermament de la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya es veu obligada organitzar la producció de material bèl·lic. Per aquest motiu i a proposta del conseller d'Economia i Serveis Públics Josep Tarradellas es crea, el 7 d'agost del 1936, la Comissió de la Indústria de Guerra (CIG). Encara que no hi han xifres exactes, hom calcula que la indústria de guerra va mobilitzar unes 50.000 persones a Catalunya.
En el Butlletí Oficial de la Generalitat del 12 d'agost de 1936 es pot llegir: "Vist el Decret d'aquesta mateixa data creant la Comissió de la Indústria de Guerra i atesa la necessitat d'utilitzar tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra, fins i tant no es constitueixi l'alt organisme regulador de l'economia del nostre país, A proposta del Conseller d'Economia i Serveis Públics [Josep Tarradellas] i d'acord amb el Consell Executiu, Decret: Art Ir: Es procedeix a la incautació, intervenció o ocupació, segons escaigui i d'acord en cada cas amb el Comitè Obrer de Control, de les indústries que a continuació s'indiquen: S.A. Cros, Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos, Sociedad Electroquímica de Flix,Unión Española de Explosivos, La MaquinistaTerrestre y Marítima Sociedad Anónima, la Hispano Suiza Sociedad Anónima, Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A., Productos Pirelli S.A., Rivière S.A., Elizalde S.A., Metalesy Platería Ribera Sociedad Anónima, Francisco Lacambra, i G. De Andreis Metalgraf Española.
L'objectiu de la incautació va ser poder disposar de tots els elements de la producció útils per a la fabricació de material de guerra.
Però per desenvolupar la seva tasca va ser necessari la posada en marxa de quinze projectes de fàbriques engegats directament per la CIG i que rebrien el nom de F1 a Badalona per la producció d'Octanol, F2 a Barcelona per la fabricació de Natamita i pólvores, F3 a Barcelona per subministrar Trinitrotoluè (trilita), F4 a la Canya on es produïa cel·lulosa a partir de l'espart per a la pólvora, F5 a Queralb i F6 a Orís destinades a armes químiques, F7 a Barcelona per cartutxeria i peces d'artilleria, F8 a L'Hospitalet especialitzada en explosius i pirotècnia, F9 a Barcelona per produir càrrega de bombes de mà, F10 a Súria i Cardona per l'obtenció de brom i clorat potàssic, F11 a Gramenet del Besòs destinada a subministrar fulminat de mercuri i càrregues, F12 a Palau-Sacosta per cartutxeria, F13 a Gualba per l'obtenció de pólvora, F14 a Barcelona destinada a armes lleugeres i càrregues i F11 a Olot que produïa granades i bales.
La F-11 de Gramenet del Besòs (Santa Coloma de Gramenet), ubicada a la fàbrica que tenia Enric Sanchís Ros, ara al terme municipal de Barcelona (C/Enric Sanchís) va ser denominada Indústries Pirotècniques de Catalunya per la CIG. Enric Sanchís era sogre de Francesc Salsas Serra, un reputat enginyer i activista polític d'Acció Catalana Republicana, a més de amic personal de Josep Tarradellas el que explica la seva inclusió en el núcli propulsor de la Comissió d'Indústries de Guerra, encarregant-li la responsabilitat d'organitzar les indústries químiques al servei de l'esforç bèl·lic. Des dels primers moments de la guerra va ser enviat per la CIG a França i Bèlgica per a gestionar la compra de productes i instruments relacionats amb la indústria química.
La F-11 va ser destinada per tant a la la fabricació de material explosiu Fulminat de mercuri, nitrur de plom, pirotècnia militar i fer la càrrega de càpsules, enceps, estopins i espoletes. Part d'aquesta producció era una fabricació completament desconeguda a Catalunya en aquell moment.
En novembre de 1936 s'iniciava la fabricació d'estopins de 7 ½, en desembre càpsules del 7 i estopins del 10 ½ i 15 ½ , continuant la producció con enceps de mina nº 8 en gener de 1937, detonadors d'espoleta model 24Rf. i espoletes Rf. a partir de febrer de 1937. Al març de 1937 es produïen detonadors de granada de man Universal tipus “A”, enceps d'aviació al maig i per l'octubre de 1937 s'havia ampliat la producció d'espoletes de 50 mm., espoletes L.G.1, detonadors per a granada de mà Universal tipus “B”, càpsules triples per a mines, enceps L.G.1 i morter 50 mm., espoletes de 81mm., estopins model 96 i càpsules quíntuples nº 5.
La mateixa F11 produïa nitrobenzè, fulminat de mercuri, el nitrur de plom, així com també pólvores fulminants i altres explosius. L'àcid nítric i el mercuri que necessitava li proporcionava el Laboratori de Química Orgànica de l'Escola d'Enginyers Industrials. A la fàbrica es feia també la càrrega de càpsules de cartutxeria màuser, es fabricaven els emmotllats i comprimits de pólvora i explosius, es carregaven estopins, detonadors i tota classe d'espoletes,com també les càpsules iniciadores de les espoletes.
La F11 comprenia 13 seccions diferents i la totalitat de la maquinaria, instruments i aparells de la fàbrica s'havien construït Catalunya. El número de persones que treballaven en octubre de 1937 era de 513 amb una important presència de mà d'obra femenina.
En maig de 1938, la direcció de la fàbrica va elaborar un “Report que la direcció de la fàbrica nº 11 sotmet a la consideració del conseller tècnic de la Comissió de la Indústria de Guerra de la Generalitat de Catalunya”, en el qual es plantejava una reforma en profunditat del Taller de fabricació de fulminat de mercuri, destinada a duplicar la capacitat de producció, a obtenir la màxima economia de mà d'obra, a la recuperació d'alcohol, a la higiene industrial i a la seguretat per al personal. El Report també contemplava el projecte d'un nou taller per a la càrrega de detonadors, que garantís la màxima seguretat en un treball que comportava nombrosos riscos, com s'havia manifestat amb l'explosió que s'havia produït en abril de 1938 i que havia provocat importants desperfectes a l'edifici. Es considerava que els rendiments possibles d'assolir tant en el taller reformat de fulminat com en la producció de detonadors, serien la suficients para cobrir les exigències de la guerra a la alçada del mes de maig de 1938. Ignorem si les reformes propostes van acabar realitzant-se o no, molt possiblement no hi va haver temps material, però el juny de 1938 l'informe sobre el Report presentat va ser molt ben acollit pel Consell Tècnic de la Comissió.
L'òptima organització i funcionament de la Fàbrica nº 11, dirigida per Enrique García Cotta, ho demostra la capacitat de producció (en 24 hores)
"Càpsules "Mauser" | (Fabricació elements metàl·lics i llur càrrega) | 600.000 |
Diversos tipus de càpsules iniciadores per a espoletes i estopins | (Fabricació elements metàl·lics i llur càrrega) | 25.000 |
Detonadors granada de mà | (Fabricació elements metàl·lics i llur càrrega) | 30.000 |
Detonadors granada morter 50 m/m | (Solament càrrega) | 5.000 |
Espoletes granada morter 81 m/m | (Solament càrrega) | 5.000
|
Segons un fragment de l'acta de l'última reunió del Consell Tècnic de la Comissió de la Indústria de Guerra . Del 12 agost 1938 "El rendiment l i les excel·lents condicions en que treballa aquesta fàbrica, han estat admirades pel molts tècnics de la Sots-secretaria d'Armament que han desfilat per la mateixa."
Aquest òptim funcionament que assoleix permet que el 20 de març de 1937 [AMTM] es pren la decisió de que "... Mentre durin les actuals circumstàncies, s'acorda enviar a Madrid al menys fins a 1.000 espoletes diàries sense deixar però desateses les necessitats dels nostres fronts. El company Martí informa la Comissió de les disposicions que pel seu compte va prendre per tal de poder efectuar la tramesa del material esmentat i de l'entusiasme amb que voluntàriament s'oferiren els companys i companyes de la fàbrica nº 11 per a treballar les hores extraordinàries que fossin precises, als quals va fer servir un sopar improvisat, l'import del qual farà efectiu la Comissió."
Cal dir que els horaris els horaris eren durs, però també tenien alguns avantatges les persones destinades a aquestes fàbriques pel seu caràcter estratègic: el salari era superior a la mitjana i, algunes vegades, tenien algun subministrament de pa extra per evitar el que havia passat en gener del 1937 quan l'anomenat afer de les "fleques" provoca la quasi paralització d'algunes indústries a causa de l'absentisme provocat per operàries i operaris que han d'anar a fer cua als forns de pa. La Comissió intenta trobar solucions amb una distribució específica per als treballadors de les esmentades indústries. Altra avantatja és que els homes que estaven mobilitzats industrialment, considerats imprescindibles, quedaven exclosos d'anar al front. Tanmateix, les disposicions legals eren ambigües. Finalment molts joves van haver d'agafar les armes.